30 de març 2015

Pròxima lectura i pròxima trobada

Ens tornarem a veure per xerrar a propòsit d'aquest llibre de Mario Vargas Llosa el pròxim divendres dia 8 de maig a les 17 hores al carrer l'Avenir, 13.


Bones lectures!

Je vais mieux de David Foenkinos


Recupere aquest bloc (tan abandonat!) per deixar constància de les trobades del, tot just acabat de nàixer, Club de Lectura de Pedreguer. Després d’algunes reunions inicials per organitzar el grup i mostrar preferències de lectura, vam acordar la primera trobada el dia 27 de març  per comentar Je vais mieux de David Foenkinos (En castellà Estoy mucho mejor. No està traduït al català.), proposat per Joseba. A tots ens semblà una bona tria per iniciar aquest club.

El protagonista de Je vais mieux té al voltant de quaranta anys i un sobtat mal d’esquena que li produeix unes molèsties insuportables. Descartat el càncer i altres malalties greus, assumeix l'origen psicosomàtic del dolor i inicia un replantejament de la seua vida. La parella, els fills, els pares, els amics i el treball són objecte de revisió i de recol·locació.

Vam començar la trobada lectora mostrant les reaccions que les peripècies d’aquest senyor, sense nom a la novel·la, ens havia produït. Reaccions variades que anaven de l’animadversió al riure, tot passant per la llàstima i la consideració. En qualsevol cas, ens semblà que mostrava les preocupacions, les dificultats de les classes mitjanes en la societat occidental d’avui. Unes preocupacions que semblen banals i ben poc heroiques al costat de les viuen ací mateix molts col·lectius, de les que es viuen en altres racons del planeta o en altres períodes de la història; i, no per això, menys reals. Ens va interessar que el protagonista fóra masculí. La seua narració en primera persona, a manera de monòleg interior, ens mostra els seus dubtes i les seues febleses, i el fa creïble.

També vam fer valoracions sobre l’estructura de la novel·la, que guanya després d’un inici feixuc i que es llança al final d’una forma precipitada, com si l’autor no sabés com acabar. Sense dubte, amb un final feliç (potser massa feliç, comentàvem) que dóna a la novel·la aquest to de manual d’autoajuda.

D’altra banda, enteníem que Je vais mieux s’hagués convertit en un best-seller a França. En té tots els ingredients. A més del que ja hem comentat, un llenguatge que no posa obstacles entre el lector i la història; un llenguatge pel que t’esvares. Gairebé quatre-centes pàgines que devores amb avidesa.

De la novel·la vam passar a la rabiosa actualitat del dia: un pilot estrella contra els Alps l’avió que pilotava des de Barcelona a Dusseldorf. Hi trobàvem vincles. I d’ací a altres temes més domèstics.

(Hi érem: Ana Mari Andrés, Carme Ballester, Pilar García, Neus Garrigós, Carles Mulet, Joseba R. Aizpeolea, Anselma Valentín, Carme
No pogueren venir: Joana Mateu, Isabel Serra i Marc Vilar)


7 d’oct. 2012

BIOGRAFIES PARCIALS (2). NASCUTS ABANS DE LA GUERRA


Vaig assistir recentment a la presentació del llibre Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra  a Pedreguer. Hi participava un dels personatges biografies, Josep Antoni Comes, nascut en aquest poble. De fet, va ser aquesta la primera semblança que vaig llegir en comprar el segon volum (el primer atenent la data de naixença dels biografiats). Després he anat llegint d’una manera desordenada, seguint l’interés que em suscitaven els personatges que es retrataven. Tant se val! En acabant la lectura, he tingut la impressió de haver llegit més una crònica viva i amena d’un període de la història del País Valencià (el que s’inicia abans de la guerra civil espanyola i arriba fins el moment actual) que una suma de peripècies personals més o menys interessants. Una segona reflexió ha estat més pessimista: Quins homenots que ha tingut i té  el País Valencià! I que desaprofitats! Frisse per llegir l’altre volum.

5 d’oct. 2012

L'ASSASSÍ CEC


De l’escriptora canadenca Margaret Atwood, he llegit L’assassí cec (2001), una novel·la de gairebé 700 pàgines que m’he empassat en uns quants dies. Aquest és de fet l’únic retret que li faig: m’ha tiranitzat de tal manera que no he pogut fer altra cosa que romandre a la butaca passant  pàgines. En acabant, m’he preguntat si realment aquesta submissió havia pagat la pena. I, sobretot, si l’interés  per la novel·la tenia a veure amb la seua qualitat o amb alguna altra cosa, com la xafarderia.

L’assassí cec és una novel·la que juga amb el lector sotmetent-lo a un joc de simetries que giren al voltant d’una fotografia en la qual apareix un home i dues dones, les germanes protagonistes de la història, enamorades del mateix home (el de la fotografia), lligades al mateix home (el marit d’una d’elles) i autores del mateix llibre, L’assassí cec. Quina de les dues germanes és la receptora de les històries fantàstiques que l’home de la fotografia narra en les trobades d’amor? L’autora aposta per mantenir-ne la incertesa. 

7 de set. 2012

ELS PEIXOS NO TANQUEN ELS ULLS


Un amic em va contar la història del seu primer enamorament. Recordava que tenia uns pocs anys. La xicota també. Li anava al darrere i ella li va demanar que beguera aigua de la bassa, bruta de fang i oli, que s’havia format després d’un ploguda. Ell la va obeir a l’instant. El meu amic no recordava com era la xiqueta ni que havia estat d’ella anys després. A mi la història em va fascinar. Li vaig posar cara i cos a la xiqueta (al meu amic no calia). Era prima i res en ella feia sospitar la força i la determinació amb què demanava el que volia. El protagonista de Els peixos no tanquen els ulls m’ha recordat el meu amic. Té deu anys i necessita trencar amb la infantesa. (“Vivia amb el cos ficat dins d’un capoll i el cap era l’únic que mirava de trencar-lo”). La xicota que llig novel·les policíaques en una platja de la Mediterrània l’aconduirà de la infantesa a l’adolescència amb violència, sense romanticismes, com una deessa experta. Gràcies a ella, l’amor deixa de ser, per a ell, allò que expliquen els llibres i esdevé alguna cosa pròpia:
- T’agrada l’amor?- em va preguntar mirant recte endavant, on s’alçava el flanc d’una barca pintada de blanc amb una ratlla blava.
- Abans d’aquest estiu el llegia als llibres i no entenia per què els adults s’encenien tant. (...) No sé si a mi m’agrada, però el tinc i abans no.

Com els peixos, ni el meu amic ni el xiquet de la novel·la tampoc no tanquen els ulls quan besen “És que no puc. Si veiessis el que veig jo, no els podries tancar.”
            Erri de Luca basteix una història delicada a partir dels records de l’adult de 60 anys en què s’ha convertit aquell nen que estiuejava amb sa mare en una illa de la Mediterrània. Novel·la bessona d'una altra, del mateix autor, que vaig llegir fa uns anys, Tu, meu.

1 de set. 2012

JESÚS MONCADA


Havia llegit bona part de l’obra de Jesús Moncada, però, per raons que no vénen al cas, tenia pendent la lectura de Camí de sirga. Després d’una visita a Mequinenza, la Pasqua d’aquest any, m’hi vaig abocar. I vaig gaudir moltíssim. Com sempre..., perquè jo em confesse “moncadista”. M’agrada el seu sentit de l’humor (cap llibre per riure a pleret com Calaveres atònites). M’agrada la tendresa que transmeten els seus personatges (en qualsevol de les històries de El café de la granota). M’agrada el barroquisme del seu estil (en el punt just per dibuixar la bigarrada realitat que recrea). Però sobretot m’agrada la grandesa del seu projecte: salvar un món de les aigües mitjançant el poder màgic de les paraules.

29 de gen. 2011

LA MORT I LA PRIMAVERA

HE LLEGIT La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i m'ha semblat màgica, cruel, inquietant, poètica, salvatge, bella, atroç. La lectura de les primeres pàgines em van fer recordar l'estil de la prosa de les novel·les de Herta Muller, llegides recentment.

En tenim a casa una traducció a l'anglés (Death in spring)
en una bellíssima edició.