19 de febr. 2018

LA MEMÒRIA DE LES ONES DE PEPA GUARDIOLA


He llegit La memòria de les ones de Pepa Guardiola (1953). Se'n feia la presentació a Pedreguer i m'abellia assistir-hi amb la novel·la llegida. Em van interessar molt els comentaris que presentadora (Anna Mari Andrés) i autora van fer al voltant de la relació entre literatura i realitat. Com que la novel·la té una protagonista femenina d'una edat semblant a la de l'autora, al lector se li acut irremeiablement la idea de considerar que està contant la seua pròpia vida. Pepa Guardiola va negar repetides vegades aquesta identificació, i, a més, va comentar la seua manera de maniobrar amb la realitat per convertir-la en ficció. Em va fer recordar una xerrada d'Isabel-Clara Simó, en aquella mateixa sala i fa molts anys, en la qual parlava de  l'escriptor com a "vampir" de la realitat. I no, Laureana, la protagonista, no és Pepa Guardiola; no pot ser-ho perquè és un personatge literari. Personatge, això sí, que recrea la peripècia vital (infantesa, adolescència, formació, maduresa) d'una dona de la generació de l'autora. Tampoc no és una novel·la feminista, va aclarir l'autora. Però és una història explicada per una dona, amb una visió femenina del nostre passat més immediat. M'agrada pensar que no hi ha literatura feminista, però sí literatura feta per dones que mostren la realitat amb una sensibilitat femenina. Hi estic d'acord amb l'autora: La memòria de les ones no és una novel·la feminista. No cal! És només literatura!

De la novel·la, em va sobtar especialment el treball d'acoblament del material narratiu. Hi ha molts personatges i una trama complexa, però  la història flueix gràcies a un encaix fructífer entre present i passat. La trama que es conta en el present dóna pas amb molta subtilesa al fets del passat que completen la història. L'encontre amb una amiga, la visita a un vivenda, un paisatge desencadenen records que nodreixen la línia principal.


7 de febr. 2018

L'ÚLTIM SERF DE MARIA IBARS


                                        El magatzem: protagonista immaterial de la novel·la


He rellegit L'últim serf de Maria Ibars (1892-1965), última proposta del club de lectura, i també la magnífica introducció de Carles Mulet. En la primera lectura vaig considerar que aquesta novel·la superava en qualitat, de lluny, la més coneguda i llegida Vides planes. És veritat que aquesta té una estructura més sòlida, però és precisament la fragmentarietat d'aquella la que em va encisar. Mantinc ara aquell judici, si bé considere que li sobren algunes de les narracions afegides, en concret (per l'extensió) la del Dolç  i d'altres encaixen amb dificultat en la història  com la del capítol "Com s'inicia i es remata una calumnia". I el final costa d'empassar, tot i que em sembla ben escrit! Per contra, quin començament més prometedor! Batiste encara està per definir i es debat entre la rebel·lia i el servilisme. I acabarà sent un serf fins i tot després de la mort! El realisme de les primeres pàgines, naturalisme en molts moments, sucumbeix a una espiritualitat embafosa.

Així i tot, em sembla una novel·la molt estimable. Sense voler llevar-li el protagonisme material a Batiste i l'immaterial al magatzem, em fascina la munió de personatges femenins que pul·lulen per les pàgines de  L'últim serf. A una novel·la fragmentària li pertoca un protagonisme coral i, per a mi, són les dones les que vehiculen tot el material narratiu.

L'últim serf és també un material impagable per conéixer la Denía de la primera meitat del segle XX. Al respecte,, he llegit aquest article de Marina Plaza de fa uns anys sobre "el magatzem dels anglesos" que m'ha agradat molt.

MANSFIELD PARK DE JAUNE AUSTEN

                      La casa on Jane Austen va escriure Mansfield Park (Chawton en Hampshire)

He llegit Mansfield Park de Jane Austen (1775-1817). I també la lectura que de la novel·la fa Vladimir Nabokov en el seu curs de literatura europea.

Mansfield park comença així:

“About thirty years ago Miss Maria Ward, of Hundington, with only seven thousand pounds, had the good luck to captivate Sir Thomas Bertram, of Mansfield Park, in the county of Northampton, and to be thereby raised to the rank of a baronet’s lady...”

Així comença una altra novel·la de l’autora: Pride and prejudici:

“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife.”

Vaja, que el matrimoni és una obsessió en les novel·les de JA!

Mansfield Park és una novel·la sentimental i romàntica, que recrea la història de Fanny, la protagonista, “una “ventafocs” que aconsegueix triomfar perquè manté uns principis (es fa difícil destriar entre integritat i integrisme per qualificar aquests principis) que la resta dels personatges abandonen més tard o més d’hora. I què fa que una història sentimental ambientada en cercles benestants anglesos de principis del segle XIX interesse al lector actual? En el meu cas, tot i que alguns moments se’m fan insofribles per embafosos, aprecie sobretot la finor que mostra JA en la caracterització dels personatges, fruit d’una profunda coneixença de les giragonses del comportament humà. Siga quina siga l’època, l’ésser humà manté sempre unes relacions complexes amb el seu proïsme, i JA el sap capir i mostrar molt bé.



Paga molt la pena la lectura del text de Nabokov sobre Mansfield Park  (Curs de literatura europea, edicions Z) i, en especial, les pàgines que dedica a analitzar els procediments per a la caracterització dels personatges i a la reflexió sobre l’estil de la novel·la. 

30 de març 2015

Pròxima lectura i pròxima trobada

Ens tornarem a veure per xerrar a propòsit d'aquest llibre de Mario Vargas Llosa el pròxim divendres dia 8 de maig a les 17 hores al carrer l'Avenir, 13.


Bones lectures!

Je vais mieux de David Foenkinos


Recupere aquest bloc (tan abandonat!) per deixar constància de les trobades del, tot just acabat de nàixer, Club de Lectura de Pedreguer. Després d’algunes reunions inicials per organitzar el grup i mostrar preferències de lectura, vam acordar la primera trobada el dia 27 de març  per comentar Je vais mieux de David Foenkinos (En castellà Estoy mucho mejor. No està traduït al català.), proposat per Joseba. A tots ens semblà una bona tria per iniciar aquest club.

El protagonista de Je vais mieux té al voltant de quaranta anys i un sobtat mal d’esquena que li produeix unes molèsties insuportables. Descartat el càncer i altres malalties greus, assumeix l'origen psicosomàtic del dolor i inicia un replantejament de la seua vida. La parella, els fills, els pares, els amics i el treball són objecte de revisió i de recol·locació.

Vam començar la trobada lectora mostrant les reaccions que les peripècies d’aquest senyor, sense nom a la novel·la, ens havia produït. Reaccions variades que anaven de l’animadversió al riure, tot passant per la llàstima i la consideració. En qualsevol cas, ens semblà que mostrava les preocupacions, les dificultats de les classes mitjanes en la societat occidental d’avui. Unes preocupacions que semblen banals i ben poc heroiques al costat de les viuen ací mateix molts col·lectius, de les que es viuen en altres racons del planeta o en altres períodes de la història; i, no per això, menys reals. Ens va interessar que el protagonista fóra masculí. La seua narració en primera persona, a manera de monòleg interior, ens mostra els seus dubtes i les seues febleses, i el fa creïble.

També vam fer valoracions sobre l’estructura de la novel·la, que guanya després d’un inici feixuc i que es llança al final d’una forma precipitada, com si l’autor no sabés com acabar. Sense dubte, amb un final feliç (potser massa feliç, comentàvem) que dóna a la novel·la aquest to de manual d’autoajuda.

D’altra banda, enteníem que Je vais mieux s’hagués convertit en un best-seller a França. En té tots els ingredients. A més del que ja hem comentat, un llenguatge que no posa obstacles entre el lector i la història; un llenguatge pel que t’esvares. Gairebé quatre-centes pàgines que devores amb avidesa.

De la novel·la vam passar a la rabiosa actualitat del dia: un pilot estrella contra els Alps l’avió que pilotava des de Barcelona a Dusseldorf. Hi trobàvem vincles. I d’ací a altres temes més domèstics.

(Hi érem: Ana Mari Andrés, Carme Ballester, Pilar García, Neus Garrigós, Carles Mulet, Joseba R. Aizpeolea, Anselma Valentín, Carme
No pogueren venir: Joana Mateu, Isabel Serra i Marc Vilar)


7 d’oct. 2012

BIOGRAFIES PARCIALS (2). NASCUTS ABANS DE LA GUERRA


Vaig assistir recentment a la presentació del llibre Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra  a Pedreguer. Hi participava un dels personatges biografies, Josep Antoni Comes, nascut en aquest poble. De fet, va ser aquesta la primera semblança que vaig llegir en comprar el segon volum (el primer atenent la data de naixença dels biografiats). Després he anat llegint d’una manera desordenada, seguint l’interés que em suscitaven els personatges que es retrataven. Tant se val! En acabant la lectura, he tingut la impressió de haver llegit més una crònica viva i amena d’un període de la història del País Valencià (el que s’inicia abans de la guerra civil espanyola i arriba fins el moment actual) que una suma de peripècies personals més o menys interessants. Una segona reflexió ha estat més pessimista: Quins homenots que ha tingut i té  el País Valencià! I que desaprofitats! Frisse per llegir l’altre volum.

5 d’oct. 2012

L'ASSASSÍ CEC


De l’escriptora canadenca Margaret Atwood, he llegit L’assassí cec (2001), una novel·la de gairebé 700 pàgines que m’he empassat en uns quants dies. Aquest és de fet l’únic retret que li faig: m’ha tiranitzat de tal manera que no he pogut fer altra cosa que romandre a la butaca passant  pàgines. En acabant, m’he preguntat si realment aquesta submissió havia pagat la pena. I, sobretot, si l’interés  per la novel·la tenia a veure amb la seua qualitat o amb alguna altra cosa, com la xafarderia.

L’assassí cec és una novel·la que juga amb el lector sotmetent-lo a un joc de simetries que giren al voltant d’una fotografia en la qual apareix un home i dues dones, les germanes protagonistes de la història, enamorades del mateix home (el de la fotografia), lligades al mateix home (el marit d’una d’elles) i autores del mateix llibre, L’assassí cec. Quina de les dues germanes és la receptora de les històries fantàstiques que l’home de la fotografia narra en les trobades d’amor? L’autora aposta per mantenir-ne la incertesa.