21 de març 2022

 HE LLEGIT AIRE D'ELVIRA CAMBRILS


He llegit Aire d’Elvira Cambrils i, d’entrada, he reconegut la valentia de l’autora en situar l’acció de la novel·la en una perruqueria-saló de bellesa, perquè aquests espais exclusivament femenins han estat bandejats de la literatura i són ambients amb poc glamour literari, fins i tot per a les pròpies escriptores més interessades a situar les dones en mons que els han estat vetats tradicionalment i que calia ocupar. Tanmateix,  la lectora d’Aire es troba amb un retrat versemblant del que pot ocórrer en una perruqueria actual i amb unes dones ben representatives de la nostra època. En “Reflexos de mar” es reuneixen un grup de dones de diferents condicions socials, edats i procedències geogràfiques i culturals, i, al llarg d’un matí i mentre reben les atencions professionals de la perruquera i l’esteticista, es fan confidències i es presten ajuda mútua. Els homes hi apareixen en les converses o en la narració de les seues circumstàncies personals, i quasi sempre són la causa de la infelicitat, per maltractadors, per abusadors o per castradors.

N’he llegit una ressenya de Manel Alonso, en la qual destaca les possibilitats de la novel·la com a obra de teatre. Hi estic d’acord. A més de l’ús preferent de la perruqueria com a lloc de l’acció, els diàlegs entre les dones que s’hi congreguen són vius, frescos i expressius. És cert que el que sabem d’aquestes dones a través de la interacció verbal es completa amb la narració del seu passat. De fet, la novel·la comparteix els diàlegs amb la narració focalitzada en distints punts de vista, corresponents a les veus de les diverses dones que s’hi reuneixen.

Aire és també una mena d’epíleg d’una altra novel·la de l’autora, Tot el que tinc per ballar amb tu. Elvira Cambrils rescata d’aquesta novel·la el personatge de Feli, la protagonista, i la converteix en una de les clientes de la perruqueria. En aquesta ocasió, és un personatge més, perquè malgrat que és la veu amb què s’inicia i es clou la novel·la, prompte cedeix aquesta veu a altres dones, i si hagueren de buscar una protagonista seria la perruquera, que com a responsable del local s’erigeix en sanadora de la imatge física i emocional de les seues clientes. També en rescata la Mediterrània (Tot el que tinc per ballar amb tu es desenvolupa a l’illa grega de Sèrifos)  i situa el local en una urbanització de la costa de la Marina Alta:

“La ratlla blavíssima de la mar va traure el cap per damunt de les dunes, per sobre dels matolls marronosos i les motes violades dels violers marins. Preciós. Exquisidament preciós. Enllà de la línia blava, hi era Sèrifos.”

“La muntanya totèmica s’erigia enllà del suau balanceig dels matolls marronosos i el lila dels violers marins que cobrien les dunes”

En Aire, com en Tot el que tinc per ballar amb tu i com en el conjunt de l’obra d’Elvira Cambrils, es mostra el coratge i l’optimisme vital dels personatges (“dones que agafen aire a la sorra com en el vers de la Szymborska”) per fer dels conflictes oportunitats de canvi.

Elvira Cambrils rebrà aquesta setmana la Lletra Lila, el premi que concedeix l’AELC, per commemorar el 8 de març, a la trajectòria literària d’una escriptora valenciana. Ben .merescut!

 

18 de febr. 2022

HE LLEGIT VERSOS DE PORTES OBERTES AMB POEMES DE MARIA DOLORS PELLICER I IL·LUSTRACIONS DE JOSEP FERRER




HE LLEGIT Versos de portes obertes (editorial Iglú, 2021), la darrera col·laboració de la poeta, Maria Dolors Pellicer, i del dibuixant, Josep Ferrer. I ja en són moltes, de col·laboracions! La primera, Xe, quins peus (Bullent, 1988), un deliciós àlbum infantil, en el qual textos i dibuixos –també de Xelo Garrigós- s’acoblen per mostrar als primers lectors les parts del cos amb una estètica –la dels textos i la dels dibuixos- fresca i desinhibida. Xe, quins peus (i també Cul, culot, de la mateixa col·lecció) han esdevingut uns clàssics de la literatura infantil al País Valencià.


Entre aquella obra i Versos de portes obertes han passat uns quants anys, i Maria Dolors Pellicer i Josep Ferrer han publicat junts una dotzena de llibres de distints gèneres i en distintes editorials. Versos de portes obertes (i també tancades, primera picada d’ullet del dibuixant en la coberta) és un recull de poemes elaborats en la primera fase d’aquesta llarga pandèmia que encara arrosseguem. El poema introductori acaba així:

Es declara rotundament
l’estat d’alarma.
                           Confinament.

I l’últim mostra la joia de la tornada a l’escola.

Entremig, un bon grapat de poemes agrupats en dues parts. En la primera, una veu d’infant (És la de la xiqueta de cabells rulls i rossos que apareix per diferents pàgines del poemari?) explica emocions i vivències dels mesos de confinament. Ens parla del conreu de les aficions (la lectura, la cuina), les passejades per la casa (Llaurar la casa/fent passejades/amunt i avall), la vida als balcons i finestres (De sobte, la vida pren/força als balcons, Amb el nas cosit a la finestra/veig passar a cada instant/el no-res pel meu carrer), la separació de la família i dels amics, la meteorologia del moment (On t’amagues, Primavera/Tu també estàs confinada?)... Situacions que el lector (infant o adult) reconeix com a vivències pròpies d’aquells moments tan especials. En alguns poemes, també una veu adulta treu el cap i fa reflexions d’aquesta mena: Tenim el desig i l’esperança,/ tenim l’amor i la rialla. /Tenim l’alè/ que el mal oratge ens pren.

Si en aquesta primera part, l’acceptació i fins i tot la joia no hi manquen, la segona és un esclat, és una festa. El confinament ha acabat i l’autora ens regala poemes de vida als carrers, de jocs a l’aire lliure, de llum, de mar i de llunes conselleres. I les pàgines s’omplin de dibuixos de canalla joiosa, d’animalons (cal fixar-se en els gats), de sols i llunes. I de tallades de meló! D’Alger i amb pinyols!

Un poemari ple d’optimisme i de saber viure. Una simbiosi fecunda entre paraules i dibuixos.

Llarga vida a aquest binomi creatiu que conformen Maria Dolors Pellicer i Josep Ferrer!







15 de maig 2018

HE LLEGIT 1984 DE GEORGES ORWELL



He llegit Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948) de Georges Orwell, un dels textos més sovint citats per explicar el funcionament pervers de les diverses formes d'organització política dels segles XX i XXI. Sens dubte, a mi m'ha fet pensar en les maneres de fer política dels partits de la dreta del nostre país ara i ací.

2 de maig 2018

HE LLEGIT VINT-I-QUATRE HORES D'UNA DONA SENSIBLE DE CONSTANCE DE SALM



He llegit Vint-i-quatre hores d'una dona sensible de Constance de Salm (1767-1845), una moralista francesa (¡una desconeguda més!). De fet, el lector se n'adona, en acabar la narració, que la finalitat de l'escriptora era mostrar la inutilitat del patiment per gelosia. Tot seguint la moda de l'època, la narració es desenvolupa a través de cartes que l'enamorada escriu al seu amant durant 24 hores. M'agradaria haver trobat reflexions interessants sobre l'amor i l'abandonament, però la veritat és que només he llegit reiterades lamentacions, més difícils de pair quan resulta que només formaven part de la imaginació de l'enamorada i d'una sèrie de lamentables coincidències. Diuen que Stephan Sweig va seguir aquesta narració per escriure 24 hores en la vida d'una dona.


27 d’abr. 2018

HE LLEGIT PETITA CRÒNICA I CARTA A UNA DESCONEGUDA D'STEFAN SWEIG



He llegit Petita crònica, d'Stefan Zweig (1881-1942), un recull de quatre narracions en les quals, a través d'uns personatges marginals,  S, Zweig fa una "petita crònica" de l'Europa central posterior a la primera guerra mundial. També he llegit Carta a una desconeguda, que m'ha semblat una narració menor. Totes meravellosament escrites. Una prosa deliciosa.

20 d’abr. 2018

HE LLEGIT DE ZORBA EL GRIEGO (VIDA Y ANDANZAS DE ALEXIS ZORBA) DE NIKOS KAZANTZAKIS


He llegit Zorba el griego (Vida y andanzas de Alexis Zorba) de Nikos Kazantzakis (1883-1957), tot preparant el viatge a Creta. Vitalisme front intel·lectualisme en les figures dels protagonistes de la novel·la i, de rerefons, la societat cretenca, pobra, miserable, cruel.

Zorba sempre serà Anthony Quinn.

HE LLEGIT EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI DE CARSON MAcCULLERS



He llegit El cor és un caçador solitari (1940) de Carson McCullers (1917-1967). Se m'ha encongit el cor amb les vides desolades dels personatges. Que enigmàtics, que insatisfets! Costa de creure que l'autora escrigués el llibre amb tan sols 23 anys.