No vaig tenir la sort de llegir aquest llibre en l’adolescència: no vaig topar amb ell ni tampoc cap mestre no me’l va recomanar, preocupats com estaven els professors de literatura en el batxillerat d’aleshores per donar a conéixer els cànons literaris espanyols. No sé si sóc injusta en pensar que es preocupaven poc per la nostra afició a la lectura: simplement la donaven per segura. Tampoc no me’l va recomanar cap amic, com sí van fer amb altres llibres. Jo mateixa deguera passar-lo per alt en veure’l a la llibreria o a la biblioteca. Aquest Nadal vam comprar la trilogia Els nostres avantpassats en la col·lecció de butxaca d’edicions 62 i em vaig decidir per llegir la segona novel·la en passar les festes.
Amb les peripècies de Cosimo Piovasco di Rondó fent via i vida a sobre dels arbres he tingut moments de gaudi suprem. I pensava que el plaer de llegir l’experimente molt a sovint, però “el gaudi suprem”, eixa actitud d’evasió completa del que t’envolta i d’immersió en l’univers que l’autor ha creat, l’he viscuda menys vegades. Segur que me’n deixe però he d’esmentar alguns llibres: les novel·les de Rafel Chirbes (la darrrera Crematori, la trilogia La caída de Madrid, La llarga marcha i Los viejos amigos), Incerta glòria de Joan Sales, El nom de la rosa d’Umberto Eco, Dins el darrer blau de Carme Riera, Lolita de Vladimir Nabokov. I què tenen aquestes novel·les en comú? En primer lloc, com ja he dit, bastir (això sí en bastants pàgines) una trama potent. També “explicar-te” el ser humà. I fer tot això amb un llenguatge que et permet esvarar-te per la història sense esforços, amb suavitat i placidesa.
Són al mateix temps novel·les que sempre em susciten la mateixa reflexió: admeten una gran diversitat de lectors: qui només busca el gust per la narració, qui s’estima la novel·la per conéixer millor el ser humà, qui gaudeix de les reflexions filosòfiques o de l’entramat històric. Diversitat, doncs, de gustos, d’edat i de formació literària.
Amb El baró rampant jo he pensat en els meus alumnes adolescents. Em semblava a mesura que llegia que ells també podrien gaudir-ne amb la seua lectura. I pensava si l’hauria de recomanar. I ara és hora que han passat dues setmanes que l’he acabat i encara no ho he fet. En el fons perquè no estic tan segura que siga una bona idea. No estic convençuda de tenir en aquest moment cap alumne (i en tinc de lectors) que tinga el temps que cal (¡i és bastant!) i l’interés suficient per dedicar a les aventures del fill major del baró de Rondó. Potser també dubte de la seua competència lectora (per cert, ¿n’existeix una adaptació?)
I és que els adolescents d’avui tenen un ampli ventall de possibilitats per ocupar el seu temps. Fet i fet, he fullejat un monogràfic ben interessant sobre els adolescents i la lectura, on es mostren els resultats de les investigacions del grup de recerca de literatura infantil i juvenil GRETEL de la Universitat Autònoma de Barcelona, que resulta molt prometedor. En la introducció es descriuen les característiques de la cultura juvenil i es parla de “capacitat de dispersió dels nois i noies en detriment de la concentració, la recerca de gratificació immediata...”. Això confirma els meus dubtes: poden fer tantes coses..., tenen tants estímuls ... I el dia continua tenint 24 hores. Que hi farem!.
Així i tot, faré la recomanació de El baró rampant. Almenys perquè no puguen dir, passat el temps: “Per què els meus mestres no em van donar a conéixer aquest llibre? “
Amb les peripècies de Cosimo Piovasco di Rondó fent via i vida a sobre dels arbres he tingut moments de gaudi suprem. I pensava que el plaer de llegir l’experimente molt a sovint, però “el gaudi suprem”, eixa actitud d’evasió completa del que t’envolta i d’immersió en l’univers que l’autor ha creat, l’he viscuda menys vegades. Segur que me’n deixe però he d’esmentar alguns llibres: les novel·les de Rafel Chirbes (la darrrera Crematori, la trilogia La caída de Madrid, La llarga marcha i Los viejos amigos), Incerta glòria de Joan Sales, El nom de la rosa d’Umberto Eco, Dins el darrer blau de Carme Riera, Lolita de Vladimir Nabokov. I què tenen aquestes novel·les en comú? En primer lloc, com ja he dit, bastir (això sí en bastants pàgines) una trama potent. També “explicar-te” el ser humà. I fer tot això amb un llenguatge que et permet esvarar-te per la història sense esforços, amb suavitat i placidesa.
Són al mateix temps novel·les que sempre em susciten la mateixa reflexió: admeten una gran diversitat de lectors: qui només busca el gust per la narració, qui s’estima la novel·la per conéixer millor el ser humà, qui gaudeix de les reflexions filosòfiques o de l’entramat històric. Diversitat, doncs, de gustos, d’edat i de formació literària.
Amb El baró rampant jo he pensat en els meus alumnes adolescents. Em semblava a mesura que llegia que ells també podrien gaudir-ne amb la seua lectura. I pensava si l’hauria de recomanar. I ara és hora que han passat dues setmanes que l’he acabat i encara no ho he fet. En el fons perquè no estic tan segura que siga una bona idea. No estic convençuda de tenir en aquest moment cap alumne (i en tinc de lectors) que tinga el temps que cal (¡i és bastant!) i l’interés suficient per dedicar a les aventures del fill major del baró de Rondó. Potser també dubte de la seua competència lectora (per cert, ¿n’existeix una adaptació?)
I és que els adolescents d’avui tenen un ampli ventall de possibilitats per ocupar el seu temps. Fet i fet, he fullejat un monogràfic ben interessant sobre els adolescents i la lectura, on es mostren els resultats de les investigacions del grup de recerca de literatura infantil i juvenil GRETEL de la Universitat Autònoma de Barcelona, que resulta molt prometedor. En la introducció es descriuen les característiques de la cultura juvenil i es parla de “capacitat de dispersió dels nois i noies en detriment de la concentració, la recerca de gratificació immediata...”. Això confirma els meus dubtes: poden fer tantes coses..., tenen tants estímuls ... I el dia continua tenint 24 hores. Que hi farem!.
Així i tot, faré la recomanació de El baró rampant. Almenys perquè no puguen dir, passat el temps: “Per què els meus mestres no em van donar a conéixer aquest llibre? “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada