HE LLEGIT Segunda República y represión franquista en Ateca (Zaragoza). La historia oculta en una fosa común del barranco de la Bartolina (2009), esperonada per la lectura d’El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils, novel•la que recrea literàriament la societat del poble de Pego (Alacant) també durant la II República (així passa −em passa− amb les lectures: s’encadenen feliçment les unes amb les altres, i no sumen, multipliquen!).
La veritat és que des que vaig tenir el volum a les mans (se’n va fer
la presentació a Ateca, el meu poble, el mes de maig de 2009 i la meua família ens el va comprar) em sentia frisosa per començar-lo, però mai no trobava el moment: és un text de gruix que volia llegir amb deteniment, amb llapis i paper.
En efecte, el llibre és un estudi molt documentat sobre l’esdevenir de la societat atecana durant la II República i la Guerra Civil, i sobre la duríssima repressió imposada als republicans atecans pel règim militar colpista tot just començada la guerra. El contingut apareix estructurat en dues parts (“La utopia republicana” i “Represión y olvido”) i completat amb sucosíssims annexos (llistats de comerços o negocis de l’època, descripció dels expedients iniciats, llistat d’afusellats, etc.).
La lectura del llibre m’ha produït un garbuix de sentiments. D’una banda, recordava amb nostàlgia i pesar els meus pares i els meus “tios” a qui que tantes vegades havia escoltat el relat de molts dels esdeveniments que s’hi expliquen. Un grapat de fets esparsos que, d’adolescent, escoltava com a historietes del poble i que posteriorment m’interessaren perquè sabia que formaven part de l’episodi més transcendent de la història d’Espanya del segle XX, contats pels qui els visqueren. M’ha sorprés comprovar la coincidència entre eixos relats i l’explicació coherent, documentada i ben lligada que fa J. Javier Álvaro. Ma mare i els seus germans, que vivien a la carretera, em parlaven de la tala d’oms a l’altura de l’estació del tren per tal de tallar la carretera, de la prepotència dels militars en travessar-la armats fins les dents, de la por que sentiren des de casa estant quan passaven (“Teníamos las persianas echadas y chillaban que nadie se asomara a los balcones o a las ventanas o dispararían”), de l’assassinat del factor de l’estació i de l’empleat de telèfons, José Bendicho. També em contaren l’escarni i la humiliació a què foren sotmeses les famílies dels represaliats (per veïnatge, supose, explicaven la injustícia comesa cap a la dona de l’avi de l’autor del llibre, obligada a passejar-se pel poble amb el cap pelat i una bata roja. “Una buena mujer que sufrió mucho” deien). I l’assistència “a l'espectacle” de l’afusellament de l’Estirao de Calatayud. I la peripècia de Manuel Sánchez, amagat durant temps en la seua pròpia casa... El to d’aquestes explicacions barrejava la màgia de les narracions orals dels adults, la veracitat històrica i també el reconeixement de la barbàrie a què pot arribar el ser humà. Mon pare, per la seua banda, explicava aquests fets, però sobretot parlava la situació d’acosament (són paraules meues) que va viure la seua família. Son pare, el meu avi, fou un dels regidors nomenats “a dit” pel governador civil de Zaragoza després de les eleccions generals del 33 (Manuel García Lavilla, també alcalde alguns mesos) per cobrir les vacants produïdes després de l’intent d’assassinat de l’alcalde socialista Enrique Bendicho. Ho contava sense acritud: “Mi padre lo pasó muy mal; iba por la calle y le insultaban. Cosas de la política”. Sent un profund agraïment als meus avantpassats per aquests narracions i també a l’autor del llibre que els ha donat rigor històric.
La lectura de Segunda República... m’ha produït també emoció i ràbia. Emoció en comprovar la potència i el vigor de la societat atecana de l’època. L’autor en va fer esment en la presentació: assemblees, reunions, assistència a plenaris, vagues, manifestacions, participació, en una paraula. Allò era de debò la democràcia i no això en què ara l’hem convertida: votar una vegada cada quatre anys i a sobre no saber a qui! Ràbia pel que va passar: per la usurpació de la voluntat popular, per l'acarnissament amb què van actuar els colpistes (43 afusellats abans de Nadal de 1936 en una població de 3000 habitants). Però també en comprovar que la transició va ser un frau, que la societat espanyola no serà demòcrata fins que no es reconega el genocidi comés durant i després de la guerra.
Acabe manifestant de nou el meu agraïment a l’autor per haver posat a l’abast dels atecans, dels aragonesos i dels demòcrates en general (he comprovat amb alegria que l’edició està ja exhaurida) aquesta relat de la història d’Espanya, concretat en un petit poble que, con tants altres, va veure com s’enfondraven les seues utopies i com rebien la repressió ferotge dels vencedors. Aquest llibre és ja una passa important en la recuperació de la memòria històrica i crec que també ha esperonat l“Asociación pra la recuperación de la memòria històrica en Ateca” per iniciar el procés per alçar un
monument-memorial als afusellats en el barranc de la Bartolina.
¡Salut i República!
