7 de febr. 2018

L'ÚLTIM SERF DE MARIA IBARS


                                        El magatzem: protagonista immaterial de la novel·la


He rellegit L'últim serf de Maria Ibars (1892-1965), última proposta del club de lectura, i també la magnífica introducció de Carles Mulet. En la primera lectura vaig considerar que aquesta novel·la superava en qualitat, de lluny, la més coneguda i llegida Vides planes. És veritat que aquesta té una estructura més sòlida, però és precisament la fragmentarietat d'aquella la que em va encisar. Mantinc ara aquell judici, si bé considere que li sobren algunes de les narracions afegides, en concret (per l'extensió) la del Dolç  i d'altres encaixen amb dificultat en la història  com la del capítol "Com s'inicia i es remata una calumnia". I el final costa d'empassar, tot i que em sembla ben escrit! Per contra, quin començament més prometedor! Batiste encara està per definir i es debat entre la rebel·lia i el servilisme. I acabarà sent un serf fins i tot després de la mort! El realisme de les primeres pàgines, naturalisme en molts moments, sucumbeix a una espiritualitat embafosa.

Així i tot, em sembla una novel·la molt estimable. Sense voler llevar-li el protagonisme material a Batiste i l'immaterial al magatzem, em fascina la munió de personatges femenins que pul·lulen per les pàgines de  L'últim serf. A una novel·la fragmentària li pertoca un protagonisme coral i, per a mi, són les dones les que vehiculen tot el material narratiu.

L'últim serf és també un material impagable per conéixer la Denía de la primera meitat del segle XX. Al respecte,, he llegit aquest article de Marina Plaza de fa uns anys sobre "el magatzem dels anglesos" que m'ha agradat molt.