HE LLEGIT El bes de l’aigua (2010) de l’escriptora pegolina Elvira Cambrils. I l’he llegit amb fruïció, com crec que s’han de llegir les novel•les que passen d’un o dos centenars de pàgines. Una de les meues debilitats com a lectora és fer-me amb qualsevol llibre que convertesca en literatura el meu entorn (siga quin siga el seu autor i siga quina siga la llengua en què estiga escrit); i una altra debilitat, conéixer el que escriuen els amics i els coneguts. No podia, doncs, deixar passar El bes de l’aigua: sabia que la novel•la s’ambientava en els anys de la II República a Pego i conec a Elvira personalment i també literàriament després de la lectura de Mira’m, amor, primer llibre que publicava i que em va deixar un molt bon gust de boca (d’esperit, millor). De manera que va ser la meua compra (millor dit, el meu regal) del dia del llibre. De fet, crec que va ser just el dia que el llibre va aparéixer a les llibreries. Al menys, a la del poble on visc (Pedreguer) i on me’l van comprar.
Deia que he llegit El bes de l’aigua amb fruïció i afegesc que amb emoció. M’han fet vibrar els personatges, homes i dones, que a Pego, en aquest cas, però igualment en tants altres pobles i ciutats, van creure que la utopia d’un món socialment just, d’esperits lliures, era possible. M’he solidaritzat amb l’alcalde Barber, amb les seus mesures socials i amb el difícil paper que ha de jugar, he participat dels neguits i dels dubtes de la Pepa Pons intel•ligent i lluitadora, he gaudit amb la pilleria dels infiltrats a l’església per voltejar les campanes el dia de l’aniversari de la proclamació de la República (coincident amb divendres sant), he sentit les ganes de viures des joves en les festes del poble. Però també he rabiat amb el dolor de Rosa Estela i de Daniel Mengual, de la família i dels amics del metge Guitart, he maleït Antònio l’onanista, i dona Camil•la i dona Ester Morant i don Alfred Torrens. Perquè aquesta és una història de bons i dolents, i els bons van perdre i els dolents van guanyar. I és, per tant, una història molt i molt trista. La prosa d’Elvira és vigorosa, exultant, heroica.
El bes de l’aigua es vertebra en dues línies temporals: la que recrea els fets que van esdevenir al poble de Pego l’any 33 i la del present, en el qual una dona, Maria Sendra Cambrils, es documenta i escriu un llibre sobre aqueixos fets i explica la seua pròpia lluita personal i social. També el present de Maria Sendra és un present de perdedors, però sense heroïcitat i això el fa molt més trist. I la prosa d’Elvira esdevé ara esvaïda.
La meua dèria per la literatura de l’entorn i dels amics té un risc: m’emprenya molt que em deceba, perquè vull que s’honore l’espai i la història del que m’envolta i vull poder dir als amics i coneguts que el seu llibre m’ha agradat (si pot ser, que m’ha agradat molt). De vegades, no ha sigut així (faltaria més). No és, però, el cas d’El bes de l’aigua. M’he empassat les més de quatre-centes pàgines i encara m’he quedat amb ganes de saber sobre Amàlia, Helena Cabalote, Marita, Albertina ...
Deia que he llegit El bes de l’aigua amb fruïció i afegesc que amb emoció. M’han fet vibrar els personatges, homes i dones, que a Pego, en aquest cas, però igualment en tants altres pobles i ciutats, van creure que la utopia d’un món socialment just, d’esperits lliures, era possible. M’he solidaritzat amb l’alcalde Barber, amb les seus mesures socials i amb el difícil paper que ha de jugar, he participat dels neguits i dels dubtes de la Pepa Pons intel•ligent i lluitadora, he gaudit amb la pilleria dels infiltrats a l’església per voltejar les campanes el dia de l’aniversari de la proclamació de la República (coincident amb divendres sant), he sentit les ganes de viures des joves en les festes del poble. Però també he rabiat amb el dolor de Rosa Estela i de Daniel Mengual, de la família i dels amics del metge Guitart, he maleït Antònio l’onanista, i dona Camil•la i dona Ester Morant i don Alfred Torrens. Perquè aquesta és una història de bons i dolents, i els bons van perdre i els dolents van guanyar. I és, per tant, una història molt i molt trista. La prosa d’Elvira és vigorosa, exultant, heroica.
El bes de l’aigua es vertebra en dues línies temporals: la que recrea els fets que van esdevenir al poble de Pego l’any 33 i la del present, en el qual una dona, Maria Sendra Cambrils, es documenta i escriu un llibre sobre aqueixos fets i explica la seua pròpia lluita personal i social. També el present de Maria Sendra és un present de perdedors, però sense heroïcitat i això el fa molt més trist. I la prosa d’Elvira esdevé ara esvaïda.
La meua dèria per la literatura de l’entorn i dels amics té un risc: m’emprenya molt que em deceba, perquè vull que s’honore l’espai i la història del que m’envolta i vull poder dir als amics i coneguts que el seu llibre m’ha agradat (si pot ser, que m’ha agradat molt). De vegades, no ha sigut així (faltaria més). No és, però, el cas d’El bes de l’aigua. M’he empassat les més de quatre-centes pàgines i encara m’he quedat amb ganes de saber sobre Amàlia, Helena Cabalote, Marita, Albertina ...
