Acaba el trimestre i acabe també la lectura del “best seller” Mal d’escola de Daniel Pennac. Confesse que només he llegit d’aquest autor els seus assajos pedagògics: aquest últim i l’arxiconegut Com una novel·la; i que desconec completament el Daniel Pennac narrador. En tot cas, crec que hi ha també molta literatura en aquest dos llibres. Resulta curiós que, tot i coincidir amb Jaume Cela en la seua impressió que Pennac necessita massa pàgines per explicar el que vol (ressenya a Com una novel·la en el núm. 385 de Cuadernos de pedagogia), ambdós llibres m’han interessat i m’han influït més del que pensava quan els llegia.
El famós decàleg sobre els drets dels lectors de Com una novel·la continua sent, setze anys després de la seua publicació, una mena de guia espiritual (per qüestionar-la, si convé) per als ensenyants que de debò es plantegen aconseguir que als alumnes els agrade llegir. No deixaré de fer esment - perquè trobe que és de justícia- un decàleg, anterior, de Gianni Rodari “Com ensenyar els xiquets a odiar la literatura”.
Mal d’escola apunta i fa diana en reflexionar sobre l’estatus escolar del mal alumne. Per a mi és irrellevant que l’autor n’haja estat, de mal alumne; el que m’interessa del llibre és que ha aconseguit interpel·lar-me com a docent. Perquè tot i compartir des de sempre les reflexions de Pennac sobre el paper de l’ensenyant respecte a aquesta mena d’alumnat (“La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d’ensenyar tot, fins i tot la mateixa necessitat d’aprendre!”, per posar un exemple) he d’admetre que en la pràctica quotidiana de l’aula els “mals alumnes” −els que no comprenen, els “lents”, els que no fan els deures...− compten ben poc.
Cada dia en acabar la meua jornada laboral, cada trimestre en enfrontar-me a les sessions d’avaluació me n’adone de les poques atencions que li he dedicat a Pepet que s’amaga sempre en l’última púpitre de l’aula, a Miquelet que de tant en tant arriba tard o falta a escola, a Saoret que una classe setmanal la fa en una aula especial i que quan hi assisteix a les dues meues està perdut... Me n’adone que li he dedicat el temps als àvids de saber i als àvids de molestar. I això per què? Se m’ocorren algunes raons:
- Perquè els àvids de saber afalaguen l’ensenyant coneixedor i entusiasta de la seua matèria.
- Perquè els àvids de molestar irriten l’ensenyant delerós d’ensenyar.
- Perquè els mals alumnes se les apanyen molt per fer-se invisibles.
I aleshores què hem de fer?
Cada matí, en obrir la porta de la classe, recordar que Pepet, Miquelet i Saoret ens necessiten, i saber organitzar la classe per tal de tenir-los especialment en compte. Pepet haurà de convèncer-se que de tant en tant convé abandonar el cau; amb Miquelet haurem de parlar a sovint per conéixer-lo millor; a Saoret haurem de donar-li dos classes per una...
Aquest és el meu pla i el meu repte per al trimestre que no tardarà en començar. I aquest bon propòsit li’l dec a Mal d’escola de Daniel Pennac.
Hi ha elements, però, que sobrepassen el paper de l’ensenyant i que són essencials per atendre adequadament tots i cadascú dels alumnes d’un grup:
- Organització dels horaris
- Nombres d’alumnes per aula
- Organització dels recursos d’atenció a la diversitat, en especial, les aules de pedagogia terapèutica.
...
Hi ha elements, però, que sobrepassen el paper de l’ensenyant i que són essencials per atendre adequadament tots i cadascú dels alumnes d’un grup:
- Organització dels horaris
- Nombres d’alumnes per aula
- Organització dels recursos d’atenció a la diversitat, en especial, les aules de pedagogia terapèutica.
...
En definiva, cal un replantejament seriós del model d’organització escolar.
¡A veure si qui pertoque se sent també interpel·lat!
¡A veure si qui pertoque se sent també interpel·lat!
