7 de set. 2012

ELS PEIXOS NO TANQUEN ELS ULLS


Un amic em va contar la història del seu primer enamorament. Recordava que tenia uns pocs anys. La xicota també. Li anava al darrere i ella li va demanar que beguera aigua de la bassa, bruta de fang i oli, que s’havia format després d’un ploguda. Ell la va obeir a l’instant. El meu amic no recordava com era la xiqueta ni que havia estat d’ella anys després. A mi la història em va fascinar. Li vaig posar cara i cos a la xiqueta (al meu amic no calia). Era prima i res en ella feia sospitar la força i la determinació amb què demanava el que volia. El protagonista de Els peixos no tanquen els ulls m’ha recordat el meu amic. Té deu anys i necessita trencar amb la infantesa. (“Vivia amb el cos ficat dins d’un capoll i el cap era l’únic que mirava de trencar-lo”). La xicota que llig novel·les policíaques en una platja de la Mediterrània l’aconduirà de la infantesa a l’adolescència amb violència, sense romanticismes, com una deessa experta. Gràcies a ella, l’amor deixa de ser, per a ell, allò que expliquen els llibres i esdevé alguna cosa pròpia:
- T’agrada l’amor?- em va preguntar mirant recte endavant, on s’alçava el flanc d’una barca pintada de blanc amb una ratlla blava.
- Abans d’aquest estiu el llegia als llibres i no entenia per què els adults s’encenien tant. (...) No sé si a mi m’agrada, però el tinc i abans no.

Com els peixos, ni el meu amic ni el xiquet de la novel·la tampoc no tanquen els ulls quan besen “És que no puc. Si veiessis el que veig jo, no els podries tancar.”
            Erri de Luca basteix una història delicada a partir dels records de l’adult de 60 anys en què s’ha convertit aquell nen que estiuejava amb sa mare en una illa de la Mediterrània. Novel·la bessona d'una altra, del mateix autor, que vaig llegir fa uns anys, Tu, meu.

1 de set. 2012

JESÚS MONCADA


Havia llegit bona part de l’obra de Jesús Moncada, però, per raons que no vénen al cas, tenia pendent la lectura de Camí de sirga. Després d’una visita a Mequinenza, la Pasqua d’aquest any, m’hi vaig abocar. I vaig gaudir moltíssim. Com sempre..., perquè jo em confesse “moncadista”. M’agrada el seu sentit de l’humor (cap llibre per riure a pleret com Calaveres atònites). M’agrada la tendresa que transmeten els seus personatges (en qualsevol de les històries de El café de la granota). M’agrada el barroquisme del seu estil (en el punt just per dibuixar la bigarrada realitat que recrea). Però sobretot m’agrada la grandesa del seu projecte: salvar un món de les aigües mitjançant el poder màgic de les paraules.