12 de març 2018

CAMPOS DE NIJAR DE JUAN GOYTISOLO





He llegit Campos de Níjar de Juan Goytisolo per segona vegada i coincidint amb la desaparició d'un xiquet en un dels paratges que apareixen a la novel·la. ¡Macabra coincidència! I també he llegit Bodas de sangre de F. García Lorca, que recrea uns fets reals ocorreguts en el cortijo El Fraile; però sobretot he llegit amb interés la novel·la breu Puñal de claveles de Carmen de Burgos "Colombine" (Rodalquilar, 1867) sobre els mateixos fets; i he sabut de l'existència d'aquesta escriptora; i he sabut que la seua novel·la és anterior a l'obra de Lorca. I m'ha emprenyat perquè, encara que la novel·la no siga excepcional, té, per a mi, tant d'interés literari com Bodas de sangre. I aquesta la conec des que estudiava a l'institut i l'altra l'he coneguda als 60 anys.





4 de març 2018

CÓMO LEER LITERATURA DE TERRY EAGLETON




He llegit Cómo leer literatura (2016) de Terry Eagleton. El títol explicita clarament el contingut.. L'obra comença mostrant la tendència, habitual en els lectors, de confondre literatura i realitat, de parlar del contingut d'una novel·la com si d'un fet de la vida real es tractara.

I què és el que diferencia vida i literatura? I, després, què fa que un text siga literari?

En parte, cuando definimos una obra como literaria, nos referimos a que lo que se dice debe interpretarse en función de cómo se dice. Es el tipo de escritura en la que el contenido y el lenguaje utilizado para expresarlo forman una unidad inseparable. El lenguaje forma parte de la realidad o la experiencia en lugar de ser un simple vehículo para transmitirlas.

De manera que el que correspon a la crítica literària és analitzar eixe ús particular del llenguatge.

El segon capítol se centra en els personatges. Continua amb el raonament del primer capítol i diu:

Una de las maneras más habituales de pasar por alto el carácter literario de una novela u obra de teatro consiste en tratar a sus personajes como si fueran personas reales.

Analitza després les diferències entre la manera de construir els personatges segons la tradició realista o, el que ell sempre anomena, modernista.

Los personajes de la tradición realista suelen ser individuos complejos, creíbles y bien desarrollados.  El personatge de la tradició realista refleja una època en la que la identidad se percibía como un aspecto menos problemático que hoy en día. La literatura modernista, influïda per la psicoanàlisi de Freud, no creu que siga possible, ni tampoc no està interessada, bastir personatges acabats. Per això, la consciència humana empieza a derramarse más allá de los bordes y se filtra en su entorno y en los demás personajes. 

El següent capítol el dedica a la narrativa. Reflexiona sobre l'estructura de les obres i sobre el narrador, tant en la tradició realista com en la modernista.

Un buen número de novelas realistas pueden verse como estrategias de resolución de conflictos. Crean problemas por sí mismas y luego intentan resolverlos. (...) Las obras literarias modernistas y posmodernistas en general tienden más bien a interesarse menos por las soluciones. Su objetivo consiste más bien en sacar a la luz determinados problemas.

La primera Guerra Mundial va acabar amb la confiança en la raó. La realitat no es tanto un desarrrollo lógico como una red enmarañada en la que cada componente está relacionado con los demás de un modo intricado.

El capítol 4 es titula "Interpretación" i Terry Eagleton afina molt en la casuística de la recepció de les obres literàries. Diversitat d'interpretacions, límits que l'obra imposa, el paper del temps... Sobre la dificultat d'entendre la literatura modernista diu:

Hay obras literarias que se resisten más que otras a la interpretación. Del mismo modo que la civilización se vuelve más compleja y fragmentaria, la experiència humana que la acompaña en esa evolución y, con ella, su medio literario: la llengua.

Capítol 5 "Valor": El capítol comença així: ¿Qué es lo que convierte una obra literaria en buena, mala o regular? Crec que a tots els aficionats a la literatura, i més si han estat professors de llengua, els obsessiona aquesta qüestió. L'autor aporta criteris i alhora els qüestiona:
- l'originalitat, el trencament amb la tradició
- l'evolució dels criteris valoratius; sobretot a partir del romanticisme (innovació-tradició)

En qualsevol cas, valorar un llibre, opina l'autor, supone dominar els coneixements que aporta la crítica literària. Perquè no es igual gaudir que valorar.

Acaba amb l'anàlisi i la valoració del llenguatge de diversos fragments, atés que la literatura consiste en la experiencia sentida del lenguaje y no sólo en su uso práctico.

En definitiva, una obra molt interessant per al lectors que volen anar una mica més enllà del que es conta en els llibres. Totes les reflexions apareixen explicades amb un estil amé i divertit i amb gran quantitat d'exemples d'obres literàries, especialment de la literatura anglosaxona (Charles Dickens, Joseph Conrad, Virginia Woolf, Henry James, D.H. Lawrence, James Joyce, etc.).



DO ANDROIDS DREAM OF ELECTRIC SHEEP? DE PHILIP K. DICK




He llegit Do androids dream of electric sheep? (1968) de Philip K Dick (1928-1982) després de veure Blade runner 2049 i de reveure la mítica Blade runner de Ridley Scott. Vaig conéixer P.K. Dick amb la lectura del relat "Impostor", inclós en una magnífica antologia de contes de ciència ficció publicada per Vicens Vives. Treballava encara de mestra i la lectura d'aquest llibre amb els alumnes de 3r d'ESO ens va seduir a tots, a ells i a mi. Em va fer descobrir un gènere i uns autors que desconeixia, i em va proporcionar experiències molt enriquidores, entre les qual destaque la xerrada que el conserge de l'IES va donar als alumnes sobre la ciència ficció en el cinema i la literatura.

Inevitable la comparació entre llibre i pel·lícula. Una recerca per internet em va sorprendre amb unes quantes pàgines i algun youtuber que analitzen les diferències entre la primera Blade runner i el llibre en què es basa. El que és indubtable és que ambdues obres són boníssimes i que Blade runner mostra una manera sublim d'aprofitar el material literari. 

Hi ha hagut dos elements que a mi m'han sorprés en la novel·la i que no hi són en Blade runner. D'una banda, l'estructura. La història s'organitza seguint dos personatges: l'heroi (Rick Deckard, el caça recompenses, el "blade runner") i l'antiheroi (John Isidore, el "chickenhead", cap de suro), que conflueixen al final de la novel·la i mostren les seues semblances. Ambdós són humans que resten a la Terra, ambdós s'enamoren del mateix prototipus d'androide, ambdós porten una existència miserable. Allò que Rick Deckard pot tenir per no ser "especial" tampoc no aconsegueix fer-lo feliç.

D'altra banda, sorprén la importància que els animals tenen per als escassos habitants de la Terra. En un ambient desèrtic, dominat per la pluja radioactiva, la possessió d'un animal dóna sentit a la vida. I la no possessió produeix depressió. La compra d'un animal viu és, de fet, el desencadenant de l'activitat professional de Rick Deckard.