XAMFRÀ DE TARDOR

HE LLEGIT Xamfrà de tardor (edicions 62, 1999) de Josep Albanell. Realment l'he rellegit. La primera lectura va ser fa més de deu anys i vaig gaudir-ne molt. El cas curiós és que al llarg d’aquests deu anys he recordat tantes vegades el deix d’alguns dels seus contes que he decidit que calia comprovar el motiu d’aquesta recurrència. Recordava de Xamfrà de tardor el to melancòlic i fatalista, i, sobretot, la subtilesa amb què es descriuen les giragonses per on transiten les relacions sentimentals. Recordava també la mestria amb què s'explica el pas entre l’enamorament i el final de l’amor. No recordava, però, la trama dels contes i, de fet, tot i la segona lectura, les històries que s’expliquen se m’escapen. I això no és debades. El llibre està fet de manera calidoscòpica: es repeteixen escenaris (l’àtic d’un bloc de pisos, el bingo de Cornellà, el restaurant, el pub...), personatges (la Maria, el Manuel, la Manoli), situacions, etc. amb l’objectiu de descriure unes relacions de parella que indefectiblement es veuen abocades al fracàs o, millor dit, a l’acabament. D’aquella primera lectura, havia oblidat alguns contes (els inicials) que, tot i conservar el to de la resta, del qual he parlat, afegeixen un punt de fantasia al marc realista en què es mouen (“La porta d’advent”, “La porta de Nadal”). No m’ha defraudat gens aquesta segona lectura.

POEMES MINIMS

HE LLEGIT Poemes mínims (Proa, 2001) de Ramon Dachs. I he gaudit molt més que amb El llibre d’amiga. Són 100 poemes ordenats alfabèticament per la primera lletra del primer vers que foren publicats en 1995 per l’editorial Germania d’Alzira. Aquesta edició de Proa afegeix un poema final. Poemes curts, de versos curts que sobretot transmeten, amb imatges impactants, impressions produïdes per la visió de la natura:

a flor d’aigua i llum
l’arquer de l’alba
tesa un fil de lluna



Hi ha una versió hipertextual d’aquests poemes en:  http://www.hermeneia.net/interminims/

LA VOZ DORMIDA

HE LLEGIT La voz dormida (2002) de Dulce Chacón, corprenedora novel·la  que recrea els primers anys de postguerra vistos a través d’un grapat de presoneres repúblicanes en la presó de dones de Las Ventas de Madrid. A partir d’aquestes dones es compon una teranyina de relacions que permet seguir l’activitat de la guerrilla repúblicana després del final de la guerra civil espanyola.  Si bé el protagonisme coral de les dones presoneres és indiscutible, hi ha un  personatge entranyable que, des de fora de la presó, acaba esdevenint l’autèntica protagonista de la història. Es tracta de Pepa (Pepita) que, malgre elle,  acaba convertint-se, a ulls del lector, en una heroïna . La voz dormida usa un llenguatge molt eficaç per contar aquesta història de repressió, de crueltat per part dels guanyadors,  i de lluita per la dignitat per part dels perdedors. És un llenguatge amb constants anticipacions (la novel·la comença així: “La dona que iba a morir se llamaba Hortensia”), poètic i pròxim a l’oralitat. En molts moments he hagut de tancar el llibre per la cruesa en la descripció de situacions. El mateix que em va passar quan vaig veure la pel·lícula Las trece rosas a les quals es fa referència sovint en la novel·la. ¡Molt bona lectura!

EL LLIBRE D'AMIGA

HE LLEGIT Llibre d’amiga (1998) de Ramon Dachs en una bonica col·lecció de poesia de la desapareguda editorial 7 i mig. També recentment he escoltat el poemari Blanc del mateix autor amb imatges d’un viatge a l’Antàrtida. La major part del poemes de Llibre d’amiga segueixen fidelment l’estructura rítmica  de “las cantigas de amigo” (“Canteu, ocells/ que duc cabells del seu cabell!// Ocells, canteu,/ cabells que duc pel meu cabell!”), però els requeriments d’amor es posen en boca de l’amic i s’adrecen a l’amiga. El llibre du un poema preliminar de Pere Gimferrer, dedicat a l’autor, i les versions gallegues del poemes.

ELS LLUITADORS

HE LLEGIT Els lluitadors (2004) de Francesc Gisbert, novel·la que s’esdevé a Alcoi en un període comprés entre la proclamació de la II República i el final de la II Guerra Mundial. El llibre recrea la història d’aquesta època a partir d’un grapat de personatges de les classes treballadores que s’apleguen en un edifici de pisos del carrer de Sant Bonaventura. Hi ha, però, una segona línia temporal que se situa en el present i connecta amb el passat a través del personatge d’Estrella, una xiqueta en proclamar-se la República, una infermera compromesa en la Guerra Civil, una exiliada a França en guanyar el bàndol colpista i, finalment, una velleta de caràcter que busca companyia en un immigrant argentina sense papers.

Els lluitadors s’estructura en dues parts: la primera part abasta fins a l’esclat de la Guerra Civil i és, al meu parer, la més reixida perquè aconsegueix transmetre la vitalitat i el batec de la societat alcoiana d’aleshores. Els diàlegs són frescos i el llenguatge recull la riquesa de vocabulari i expressions de la parla local; la segona part segueix “els lluitadors” als diversos fronts de la guerra, així com a l’exili i de nou al front en escenaris europeus i es limita a ser una crònica apressada d’aquests esdeveniments.

La ruta literària elaborada a partir de la novel•la i comentada pel mateix escriptor és un bon complement de la lectura

LECTURES DE L'ESTIU

HE LLEGIT Los hombres que no amaban a las mujeres (Stieg Larsson, 2005); i també El temps envelleix de pressa d’Antonio Tabucci (2010), i Quan un toca el dos d’Anna-Greta,Winberg (1981) i Les veus del Pamano (2004) de Jaume Cabré. Queda ben clar, doncs, que no sóc lectora de novetats.

Vaig agafar el primer llibre de la celebèrrima trilogia Millennium amb certa desgana. D’entrada, em sent incòmoda llegint els llibres que tothom llig i aquests... És, sens dubte, un prejudici com qualsevol altre. A més, és un llibre tan gruixut que em recava el temps que podria dedicar a altres lectures que esperen. Tenia, però, una motivació: hem viatjat a Suècia aquest estiu i trobava que podria enriquir l’experiència del viatge. Des d’aquest punt de vista no n’estic decebuda: tot i que no abunden les descripcions ni espacials ni personals, crec que s’entreveu darrere de la història el batec de la societat sueca (a mi m’ho ha semblat). M’ha interessat també mirar d’entendre el fenomen dels best-sellers. Per què centenars i centenars de persones es van sentir interessades per la lectura de Millennium? (Per cert, fóra interessant de saber si en aquests moments es continuen llegint). Només se m’ocorre pensar que es tracta d’una qüestió publicitària i de la necessitat que tots tenim de sentir-nos part del grup. I no és que la trama no siga interessant, però realment no hi ha per tant. Els personatges són joves, moderns, plenament familiaritzats amb les noves tecnologies, que, sens dubte, són essencials en la resolució del conflicte. I crec que el llenguatge és peça clau del seu èxit: oracions simples o coordinades, vocabulari bàsic, equilibri narració i diàleg. I un esforç per ajudar el lector a recuperar la història en moments de confusió. En definitiva, una lectura que no exigeix cap esforç. Dir que no he gaudit amb la lectura de Els homes ... seria injust, però no ha estat capaç de commoure’m, no m’ha sacsejat, no m’ha deixar empremta. Cosa que sí ha fet Les veus del Pamano. ¿També un best-seller? Tan de bo! Desconec les xifres de vendes d’ambdós llibres, però és fàcil suposar que disten anys llum. I tanmateix: quina magnífica història, quina magnífica composició de personatges, quina magnífica manera de narrar, quin llenguatge tan potent. En definitiva, quina magnífica novel•la. Per a mi, un best-seller, en el sentit d’un llibre que atrapa (que “enganxa”, es diu) des de les primeres planes (bé des de les segones!).

Vam trobar Quan un toca el dos en la llibreria Sweden Bookshop d’Estocolm. Era un dels pocs llibres que tenien en català i curiosament ha estat el llibre més barat que he comprat des de fa temps (els preus a Suècia no són especialment barats per a nosaltres). Vam pagar 25 corones sueques, és a dir, 2’5 euros. Ja havia fullejat aquest llibre poc després de la seua publicació (1981) en la biblioteca de l’escola on treballava aleshores. De fet, era una de les primeres obres que plantejava conflictes derivats dels nous models familiars de les societats occidentals de final de segle XX. En aquest cas, es tractava del divorci. Una xicota de 13 anys narra en primera persona el procés d’assimilació de la seua nova situació familiar després del que ella anomena “la catàstrofe”, és a dir, la separació dels seus pares. M’ha resultat una lectura molt útil, perquè als adults ens resulta difícil saber el que passa pels caps dels infants i dels joves. Sé que és un llibre del qual s’han fet moltes edicions i que continua llegint-se.

El temps envelleix de pressa és un llibre fred. És un recull de contes que s’esdevenen en diversos països d’Europa, protagonitzats per personatges grans i amb un rerefons polític. I també oníric. Alguns contes, els de caire més líric, han estat els meus preferits. Per exemple, “Yo me enamoré del aire” o “Contratemps” que barregen present i passat, somni i realitat.

Els llibres són gairebé com els fills: els pares els accepten com són, encara que tinguen les seues preferències. Això sí, inconfessables. Cosa que no passa amb els llibres. El meu preferit: Les veus del Pamano.

EL DOMADOR DE LÍNIES

HE LLEGIT i he mirat El domador de línies (2009), un llibre ben singular. Si habitualment les il•lustracions es creen a posteriori per acompanyar o completar un escrit, ací teniu un textos produïts a partir d’un dibuixos. Quaranta deliciosos poemes de Marc Granell concebuts a partir de diverses il•lustracions de Paco Giménez aparegudes en diversos llibres. Deliciosos el poemes i delicioses les il•lustracions.

Em vaig interessar per aquest llibre, en saber que s’havia publicat, perquè seguesc i admire la poesia de Marc Granell. També em va fer gràcia la seua gènesi peculiar que he comentat adés. No coneixia (o no m’hi havia fixat prou), però, els dibuixos de Paco Giménez. No va ser fins la publicació de La selva en vers de la meua amiga Maria Dolors Pellicer que hi vaig parar esment, perquè em vaig enamorar de les il•lustracions d’animals que tan bé acompanyen aquest bestiari fresc i divertit de Maria.

El domador de línies, La selva en vers, llibres que fa goig tenir a les mans, bé per llegir, bé per mirar, bé per ambdues coses. Un altre en la mateixa línia: L’illa amb llunes, d’una altra parella feliç: Marc Granell i el seu germà Manuel Granell.

HOMES I DONES

HE LLEGIT Homes (2010) d’Isabel-Clara Simó i he recordat amb insistència Dones (1997) de la mateixa escriptora. També Bromera, l’editora, ha aprofitat l’edició del primer per fer una reedició del segon. Les vint-i-dos històries protagonitzades per homes pretenen indagar en la condició masculina. Així mateix es produeix en Dones, òbviament respecte a la condició femenina.

Vaig llegir Dones en el moment de la seua publicació i l’he rellegit en diverses ocasions, perquè és un dels llibres que cada any trie per treballar amb l’alumnat de 4t d’ESO els diferents elements del text narratiu. I sempre em sorprén la subtilitat de l’autora per descriure els personatges femenins i també la seua valentia i falta de prejudicis en abordar-los. Hi ha, per exemple, diversos contes que reflexionen sobre la condició de mare i els trobe de debò atrevits. Cada curs alguns dels meus o de les meues alumnes es rebel•len contra la possibilitat que alguna mare manifeste que no estima els seus fills o que els sent estranys, com ocorre amb l’Andrea del conte “Amor de mare”. I tanmateix....! N’hi ha d’altres que m’impressionen per la seua força, per la capacitat de mostrar-nos un tipus de dona més pel que suggereixen que pel que expliquen, més pel que no es diu que pel que es conta, com “La foto” o “La presidenta”. I tots els contes m’agraden per la diversitat de tècniques i registres lingüístics que despleguen.

SEGUNDA REPÚBLICA Y REPRESIÓN FRANQUISTA EN ATECA (ZARAGOZA). LA HISTORIA OCULTA EN UNA FOSA COMÚN DEL BARRANCO DE LA BARTOLINA

HE LLEGIT Segunda República y represión franquista en Ateca (Zaragoza). La historia oculta en una fosa común del barranco de la Bartolina (2009), esperonada per la lectura d’El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils, novel•la que recrea literàriament la societat del poble de Pego (Alacant) també durant la II República (així passa −em passa− amb les lectures: s’encadenen feliçment les unes amb les altres, i no sumen, multipliquen!).

La veritat és que des que vaig tenir el volum a les mans (se’n va fer la presentació a Ateca, el meu poble, el mes de maig de 2009 i la meua família ens el va comprar) em sentia frisosa per començar-lo, però mai no trobava el moment: és un text de gruix que volia llegir amb deteniment, amb llapis i paper.

En efecte, el llibre és un estudi molt documentat sobre l’esdevenir de la societat atecana durant la II República i la Guerra Civil, i sobre la duríssima repressió imposada als republicans atecans pel règim militar colpista tot just començada la guerra. El contingut apareix estructurat en dues parts (“La utopia republicana” i “Represión y olvido”) i completat amb sucosíssims annexos (llistats de comerços o negocis de l’època, descripció dels expedients iniciats, llistat d’afusellats, etc.).

La lectura del llibre m’ha produït un garbuix de sentiments. D’una banda, recordava amb nostàlgia i pesar els meus pares i els meus “tios” a qui que tantes vegades havia escoltat el relat de molts dels esdeveniments que s’hi expliquen. Un grapat de fets esparsos que, d’adolescent, escoltava com a historietes del poble i que posteriorment m’interessaren perquè sabia que formaven part de l’episodi més transcendent de la història d’Espanya del segle XX, contats pels qui els visqueren. M’ha sorprés comprovar la coincidència entre eixos relats i l’explicació coherent, documentada i ben lligada que fa J. Javier Álvaro. Ma mare i els seus germans, que vivien a la carretera, em parlaven de la tala d’oms a l’altura de l’estació del tren per tal de tallar la carretera, de la prepotència dels militars en travessar-la armats fins les dents, de la por que sentiren des de casa estant quan passaven (“Teníamos las persianas echadas y chillaban que nadie se asomara a los balcones o a las ventanas o dispararían”), de l’assassinat del factor de l’estació i de l’empleat de telèfons, José Bendicho. També em contaren l’escarni i la humiliació a què foren sotmeses les famílies dels represaliats (per veïnatge, supose, explicaven la injustícia comesa cap a la dona de l’avi de l’autor del llibre, obligada a passejar-se pel poble amb el cap pelat i una bata roja. “Una buena mujer que sufrió mucho” deien). I l’assistència “a l'espectacle” de l’afusellament de l’Estirao de Calatayud. I la peripècia de Manuel Sánchez, amagat durant temps en la seua pròpia casa... El to d’aquestes explicacions barrejava la màgia de les narracions orals dels adults, la veracitat històrica i també el reconeixement de la barbàrie a què pot arribar el ser humà. Mon pare, per la seua banda, explicava aquests fets, però sobretot parlava la situació d’acosament (són paraules meues) que va viure la seua família. Son pare, el meu avi, fou un dels regidors nomenats “a dit” pel governador civil de Zaragoza després de les eleccions generals del 33 (Manuel García Lavilla, també alcalde alguns mesos) per cobrir les vacants produïdes després de l’intent d’assassinat de l’alcalde socialista Enrique Bendicho. Ho contava sense acritud: “Mi padre lo pasó muy mal; iba por la calle y le insultaban. Cosas de la política”. Sent un profund agraïment als meus avantpassats per aquests narracions i també a l’autor del llibre que els ha donat rigor històric.

La lectura de Segunda República... m’ha produït també emoció i ràbia. Emoció en comprovar la potència i el vigor de la societat atecana de l’època. L’autor en va fer esment en la presentació: assemblees, reunions, assistència a plenaris, vagues, manifestacions, participació, en una paraula. Allò era de debò la democràcia i no això en què ara l’hem convertida: votar una vegada cada quatre anys i a sobre no saber a qui! Ràbia pel que va passar: per la usurpació de la voluntat popular, per l'acarnissament amb què van actuar els colpistes (43 afusellats abans de Nadal de 1936 en una població de 3000 habitants). Però també en comprovar que la transició va ser un frau, que la societat espanyola no serà demòcrata fins que no es reconega el genocidi comés durant i després de la guerra.

Acabe manifestant de nou el meu agraïment a l’autor per haver posat a l’abast dels atecans, dels aragonesos i dels demòcrates en general (he comprovat amb alegria que l’edició està ja exhaurida) aquesta relat de la història d’Espanya, concretat en un petit poble que, con tants altres, va veure com s’enfondraven les seues utopies i com rebien la repressió ferotge dels vencedors. Aquest llibre és ja una passa important en la recuperació de la memòria històrica i crec que també ha esperonat l“Asociación pra la recuperación de la memòria històrica en Ateca” per iniciar el procés per alçar un monument-memorial als afusellats en el barranc de la Bartolina.
¡Salut i República!

EL BES DE L'AIGUA

HE LLEGIT El bes de l’aigua (2010) de l’escriptora pegolina Elvira Cambrils. I l’he llegit amb fruïció, com crec que s’han de llegir les novel•les que passen d’un o dos centenars de pàgines. Una de les meues debilitats com a lectora és fer-me amb qualsevol llibre que convertesca en literatura el meu entorn (siga quin siga el seu autor i siga quina siga la llengua en què estiga escrit); i una altra debilitat, conéixer el que escriuen els amics i els coneguts. No podia, doncs, deixar passar El bes de l’aigua: sabia que la novel•la s’ambientava en els anys de la II República a Pego i conec a Elvira personalment i també literàriament després de la lectura de Mira’m, amor, primer llibre que publicava i que em va deixar un molt bon gust de boca (d’esperit, millor). De manera que va ser la meua compra (millor dit, el meu regal) del dia del llibre. De fet, crec que va ser just el dia que el llibre va aparéixer a les llibreries. Al menys, a la del poble on visc (Pedreguer) i on me’l van comprar.

Deia que he llegit El bes de l’aigua amb fruïció i afegesc que amb emoció. M’han fet vibrar els personatges, homes i dones, que a Pego, en aquest cas, però igualment en tants altres pobles i ciutats, van creure que la utopia d’un món socialment just, d’esperits lliures, era possible. M’he solidaritzat amb l’alcalde Barber, amb les seus mesures socials i amb el difícil paper que ha de jugar, he participat dels neguits i dels dubtes de la Pepa Pons intel•ligent i lluitadora, he gaudit amb la pilleria dels infiltrats a l’església per voltejar les campanes el dia de l’aniversari de la proclamació de la República (coincident amb divendres sant), he sentit les ganes de viures des joves en les festes del poble. Però també he rabiat amb el dolor de Rosa Estela i de Daniel Mengual, de la família i dels amics del metge Guitart, he maleït Antònio l’onanista, i dona Camil•la i dona Ester Morant i don Alfred Torrens. Perquè aquesta és una història de bons i dolents, i els bons van perdre i els dolents van guanyar. I és, per tant, una història molt i molt trista. La prosa d’Elvira és vigorosa, exultant, heroica.

El bes de l’aigua es vertebra en dues línies temporals: la que recrea els fets que van esdevenir al poble de Pego l’any 33 i la del present, en el qual una dona, Maria Sendra Cambrils, es documenta i escriu un llibre sobre aqueixos fets i explica la seua pròpia lluita personal i social. També el present de Maria Sendra és un present de perdedors, però sense heroïcitat i això el fa molt més trist. I la prosa d’Elvira esdevé ara esvaïda.

La meua dèria per la literatura de l’entorn i dels amics té un risc: m’emprenya molt que em deceba, perquè vull que s’honore l’espai i la història del que m’envolta i vull poder dir als amics i coneguts que el seu llibre m’ha agradat (si pot ser, que m’ha agradat molt). De vegades, no ha sigut així (faltaria més). No és, però, el cas d’El bes de l’aigua. M’he empassat les més de quatre-centes pàgines i encara m’he quedat amb ganes de saber sobre Amàlia, Helena Cabalote, Marita, Albertina ...

LA VULGARITAT I ALTRES TRIBULACIONS DELS NOSTRES DIES (6 APROXIMACIONS AL PRESENT)

HE LLEGIT La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present), perquè des que vaig conéixer Enric Balaguer, l’autor, fa molts anys (fou professor meu de literatura catalana contemporània a la Universitat d’Alacant) acostume a comprar i llegir els seus llibres. Trobe que Enric és un dels millors assagistes de la literatura catalana actual. Aprecie la lucidesa amb què acara els temes i la visió independent i pròpia que aporta, malgrat les abundants incorporacions de referències a altres lectures, que és, jo crec, característic del seu estil. Enric Balaguer és un assagista-lector.

La lectura ha estat amena i suggeridora. M’han interessat igualment tots els sis textos, però m’ha sorprés el que titula “Revelacions, monjos amb Ferrari i Déu amb una Harley” per l’estudi agut que s’hi fa dels llibres d’autoajuda. No en llig: prejudicis? Potser sí. N’hi ha tant per llegir! Una vegada va caure a les meues mans A orillas del río Piedra me senté y lloré, el vaig llegir i em va horroritzar. No hi he repetit. L’anàlisi que fa Enric Balaguer d’aquesta mena de llibres em pareix brillant. Igualment el que estudia les relacions de parella en la narrativa breu actual.

DUBLINESCA

HE LLEGIT Dublinesca d’Enrique Vila-Matas atreta sobretot pel títol. I no perquè coneguera el poema (“Dublinesca” ni l’autor, Philip Larkin) que d’alguna manera l’inspira. A mi em va atraure la possibilitat de conéixer Dublín i els dublinesos. Els viatges fets sempre em creen la necessitat de saber més sobre els llocs i les persones que només superficialment hi he conegut. Vam estar a Dublín en el mes de febrer.

La novel•la de Vila-Matas (és el primer llibre seu que llig) em va engrescar des de l’inici. Vaig seguir amb gust, que no amb alegria, les peripècies de Samuel Riba, un editor retirat, deprimit, insociable i egocèntric. I no vaig quedar decebuda perquè, tot i no haver llegit l’Ulisses i, per tant, no haver pogut gaudir com cal del recorregut pels escenaris de la novel•la que realitzen el protagonista i els seus amics, vaig conéixer de la mà de Vila-Matas un mica més la ciutat i sobretot la seua literatura. Tinc apuntats alguns autors i llibres que voldria llegir.

ELOGI DE L'EDUCACIÓ LENTA

HE LLEGIT Elogi de l’educació lenta de Joan Domènech Francesch. Considere que a la societat, en general, als mestres i a les famílies, i a mi, en particular, ens fa molta falta reflexionar sobre la concepció mercantilista i competitiva que s’ha ensenyorit darrerament de l’educació en el nostre entorn. Pares i mares que se senten uns irresponsables si no “apunten” els seus fills a classes d’anglés, d’informàtica, de música, etc.; ensenyants que passen superficialment per temes i temes per tal d’acabar el programa-llibredetext; i xiquets estressats a la infantesa i bloquejats, desmotivats i soberanament avorrits durant l’adolescència davant de la quantitat de tasques a realitzar.

El llibre de Joan Domènech m’ha interessat parcialment. He trobat innecessària la primera part en la qual l’autor s’excedeix, al meu parer, en explicar els moviments “slow” i en ponderar les seues virtuts. En canvi, he trobat molt profitós el capítol “Quinze principis per a l’educació lenta” en el qual es fan propostes molt i molt lúcides, i també pràctiques, per fer una educació més humanista i menys competitiva.

HE LLEGIT

M'agrada moltíssim llegir. I no m'entusiasma escriure. Ei! ho faig sempre que cal, però preferesc dedicar el meu temps (fins ara ha estat bastant escàs) a llegir.

M'agrada també comentar les lectures amb la gent. No sempre trobes amb qui. Però jo tinc sort perquè tinc un company que és molt pacient com a receptor dels meus comentaris sobre el que llig (durant i després de la lectura). I que a més sempre m'aporta reflexions interessants.

Sovint (no sempre) acostume a anotar-me una concisa descripció bibliogràfica del llibre que he acabat i amb sort m'allargue amb alguna impressió ràpida. El meu company sempre em diu que hauria de fer-ho en el bloc, però jo he anat arrossant-me.

Ara, però, vull posar el fil a l'agulla, i, perquè no siga un projecte (en aquest moments encara no he acabat el que tinc entre mans), començaré pels tres últims llibres llegits.