LECTURES DE L'ESTIU

HE LLEGIT Los hombres que no amaban a las mujeres (Stieg Larsson, 2005); i també El temps envelleix de pressa d’Antonio Tabucci (2010), i Quan un toca el dos d’Anna-Greta,Winberg (1981) i Les veus del Pamano (2004) de Jaume Cabré. Queda ben clar, doncs, que no sóc lectora de novetats.

Vaig agafar el primer llibre de la celebèrrima trilogia Millennium amb certa desgana. D’entrada, em sent incòmoda llegint els llibres que tothom llig i aquests... És, sens dubte, un prejudici com qualsevol altre. A més, és un llibre tan gruixut que em recava el temps que podria dedicar a altres lectures que esperen. Tenia, però, una motivació: hem viatjat a Suècia aquest estiu i trobava que podria enriquir l’experiència del viatge. Des d’aquest punt de vista no n’estic decebuda: tot i que no abunden les descripcions ni espacials ni personals, crec que s’entreveu darrere de la història el batec de la societat sueca (a mi m’ho ha semblat). M’ha interessat també mirar d’entendre el fenomen dels best-sellers. Per què centenars i centenars de persones es van sentir interessades per la lectura de Millennium? (Per cert, fóra interessant de saber si en aquests moments es continuen llegint). Només se m’ocorre pensar que es tracta d’una qüestió publicitària i de la necessitat que tots tenim de sentir-nos part del grup. I no és que la trama no siga interessant, però realment no hi ha per tant. Els personatges són joves, moderns, plenament familiaritzats amb les noves tecnologies, que, sens dubte, són essencials en la resolució del conflicte. I crec que el llenguatge és peça clau del seu èxit: oracions simples o coordinades, vocabulari bàsic, equilibri narració i diàleg. I un esforç per ajudar el lector a recuperar la història en moments de confusió. En definitiva, una lectura que no exigeix cap esforç. Dir que no he gaudit amb la lectura de Els homes ... seria injust, però no ha estat capaç de commoure’m, no m’ha sacsejat, no m’ha deixar empremta. Cosa que sí ha fet Les veus del Pamano. ¿També un best-seller? Tan de bo! Desconec les xifres de vendes d’ambdós llibres, però és fàcil suposar que disten anys llum. I tanmateix: quina magnífica història, quina magnífica composició de personatges, quina magnífica manera de narrar, quin llenguatge tan potent. En definitiva, quina magnífica novel•la. Per a mi, un best-seller, en el sentit d’un llibre que atrapa (que “enganxa”, es diu) des de les primeres planes (bé des de les segones!).

Vam trobar Quan un toca el dos en la llibreria Sweden Bookshop d’Estocolm. Era un dels pocs llibres que tenien en català i curiosament ha estat el llibre més barat que he comprat des de fa temps (els preus a Suècia no són especialment barats per a nosaltres). Vam pagar 25 corones sueques, és a dir, 2’5 euros. Ja havia fullejat aquest llibre poc després de la seua publicació (1981) en la biblioteca de l’escola on treballava aleshores. De fet, era una de les primeres obres que plantejava conflictes derivats dels nous models familiars de les societats occidentals de final de segle XX. En aquest cas, es tractava del divorci. Una xicota de 13 anys narra en primera persona el procés d’assimilació de la seua nova situació familiar després del que ella anomena “la catàstrofe”, és a dir, la separació dels seus pares. M’ha resultat una lectura molt útil, perquè als adults ens resulta difícil saber el que passa pels caps dels infants i dels joves. Sé que és un llibre del qual s’han fet moltes edicions i que continua llegint-se.

El temps envelleix de pressa és un llibre fred. És un recull de contes que s’esdevenen en diversos països d’Europa, protagonitzats per personatges grans i amb un rerefons polític. I també oníric. Alguns contes, els de caire més líric, han estat els meus preferits. Per exemple, “Yo me enamoré del aire” o “Contratemps” que barregen present i passat, somni i realitat.

Els llibres són gairebé com els fills: els pares els accepten com són, encara que tinguen les seues preferències. Això sí, inconfessables. Cosa que no passa amb els llibres. El meu preferit: Les veus del Pamano.