HE LLEGIT La voz dormida (2002) de Dulce Chacón, corprenedora novel·la que recrea els primers anys de postguerra vistos a través d’un grapat de presoneres repúblicanes en la presó de dones de Las Ventas de Madrid. A partir d’aquestes dones es compon una teranyina de relacions que permet seguir l’activitat de la guerrilla repúblicana després del final de la guerra civil espanyola. Si bé el protagonisme coral de les dones presoneres és indiscutible, hi ha un personatge entranyable que, des de fora de la presó, acaba esdevenint l’autèntica protagonista de la història. Es tracta de Pepa (Pepita) que, malgre elle, acaba convertint-se, a ulls del lector, en una heroïna . La voz dormida usa un llenguatge molt eficaç per contar aquesta història de repressió, de crueltat per part dels guanyadors, i de lluita per la dignitat per part dels perdedors. És un llenguatge amb constants anticipacions (la novel·la comença així: “La dona que iba a morir se llamaba Hortensia”), poètic i pròxim a l’oralitat. En molts moments he hagut de tancar el llibre per la cruesa en la descripció de situacions. El mateix que em va passar quan vaig veure la pel·lícula Las trece rosas a les quals es fa referència sovint en la novel·la. ¡Molt bona lectura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada