LA MEMÒRIA DE LES ONES DE PEPA GUARDIOLA

He llegit La memòria de les ones de Pepa Guardiola (1953). Se'n feia la presentació a Pedreguer i m'abellia assistir-hi amb la novel·la llegida. Em van interessar molt els comentaris que presentadora (Anna Mari Andrés) i autora van fer al voltant de la relació entre literatura i realitat. Com que la novel·la té una protagonista femenina d'una edat semblant a la de l'autora, al lector se li acut irremeiablement la idea de considerar que està contant la seua pròpia vida. Pepa Guardiola va negar repetides vegades aquesta identificació, i, a més, va comentar la seua manera de maniobrar amb la realitat per convertir-la en ficció. Em va fer recordar una xerrada d'Isabel-Clara Simó, en aquella mateixa sala i fa molts anys, en la qual parlava de  l'escriptor com a "vampir" de la realitat. I no, Laureana, la protagonista, no és Pepa Guardiola; no pot ser-ho perquè és un personatge literari. Personatge, això sí, que recrea la peripècia vital (infantesa, adolescència, formació, maduresa) d'una dona de la generació de l'autora. Tampoc no és una novel·la feminista, va aclarir l'autora. Però és una història explicada per una dona, amb una visió femenina del nostre passat més immediat. M'agrada pensar que no hi ha literatura feminista, però sí literatura feta per dones que mostren la realitat amb una sensibilitat femenina. Hi estic d'acord amb l'autora: La memòria de les ones no és una novel·la feminista. No cal! És només literatura!

De la novel·la, em va sobtar especialment el treball d'acoblament del material narratiu. Hi ha molts personatges i una trama complexa, però  la història flueix gràcies a un encaix fructífer entre present i passat. La trama que es conta en el present dóna pas amb molta subtilesa al fets del passat que completen la història. L'encontre amb una amiga, la visita a un vivenda, un paisatge desencadenen records que nodreixen la línia principal.

L'ÚLTIM SERF DE MARIA IBARS

                                        El magatzem: protagonista immaterial de la novel·la


He rellegit L'últim serf de Maria Ibars (1892-1965), última proposta del club de lectura, i també la magnífica introducció de Carles Mulet. En la primera lectura vaig considerar que aquesta novel·la superava en qualitat, de lluny, la més coneguda i llegida Vides planes. És veritat que aquesta té una estructura més sòlida, però és precisament la fragmentarietat d'aquella la que em va encisar. Mantinc ara aquell judici, si bé considere que li sobren algunes de les narracions afegides, en concret (per l'extensió) la del Dolç  i d'altres encaixen amb dificultat en la història  com la del capítol "Com s'inicia i es remata una calumnia". I el final costa d'empassar, tot i que em sembla ben escrit! Per contra, quin començament més prometedor! Batiste encara està per definir i es debat entre la rebel·lia i el servilisme. I acabarà sent un serf fins i tot després de la mort! El realisme de les primeres pàgines, naturalisme en molts moments, sucumbeix a una espiritualitat embafosa.

Així i tot, em sembla una novel·la molt estimable. Sense voler llevar-li el protagonisme material a Batiste i l'immaterial al magatzem, em fascina la munió de personatges femenins que pul·lulen per les pàgines de  L'últim serf. A una novel·la fragmentària li pertoca un protagonisme coral i, per a mi, són les dones les que vehiculen tot el material narratiu.

L'últim serf és també un material impagable per conéixer la Denía de la primera meitat del segle XX. Al respecte,, he llegit aquest article de Marina Plaza de fa uns anys sobre "el magatzem dels anglesos" que m'ha agradat molt.

MANSFIELD PARK DE JAUNE AUSTEN

                      La casa on Jane Austen va escriure Mansfield Park (Chawton en Hampshire)

He llegit Mansfield Park de Jane Austen (1775-1817). I també la lectura que de la novel·la fa Vladimir Nabokov en el seu curs de literatura europea.

Mansfield park comença així:

“About thirty years ago Miss Maria Ward, of Hundington, with only seven thousand pounds, had the good luck to captivate Sir Thomas Bertram, of Mansfield Park, in the county of Northampton, and to be thereby raised to the rank of a baronet’s lady...”

Així comença una altra novel·la de l’autora: Pride and prejudici:

“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife.”

Vaja, que el matrimoni és una obsessió en les novel·les de JA!

Mansfield Park és una novel·la sentimental i romàntica, que recrea la història de Fanny, la protagonista, “una “ventafocs” que aconsegueix triomfar perquè manté uns principis (es fa difícil destriar entre integritat i integrisme per qualificar aquests principis) que la resta dels personatges abandonen més tard o més d’hora. I què fa que una història sentimental ambientada en cercles benestants anglesos de principis del segle XIX interesse al lector actual? En el meu cas, tot i que alguns moments se’m fan insofribles per embafosos, aprecie sobretot la finor que mostra JA en la caracterització dels personatges, fruit d’una profunda coneixença de les giragonses del comportament humà. Siga quina siga l’època, l’ésser humà manté sempre unes relacions complexes amb el seu proïsme, i JA el sap capir i mostrar molt bé.

Paga molt la pena la lectura del text de Nabokov sobre Mansfield Park  (Curs de literatura europea, edicions Z) i, en especial, les pàgines que dedica a analitzar els procediments per a la caracterització dels personatges i a la reflexió sobre l’estil de la novel·la.