15 de maig 2018

HE LLEGIT 1984 DE GEORGES ORWELL



He llegit Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948) de Georges Orwell, un dels textos més sovint citats per explicar el funcionament pervers de les diverses formes d'organització política dels segles XX i XXI. Sens dubte, a mi m'ha fet pensar en les maneres de fer política dels partits de la dreta del nostre país ara i ací.

2 de maig 2018

HE LLEGIT VINT-I-QUATRE HORES D'UNA DONA SENSIBLE DE CONSTANCE DE SALM



He llegit Vint-i-quatre hores d'una dona sensible de Constance de Salm (1767-1845), una moralista francesa (¡una desconeguda més!). De fet, el lector se n'adona, en acabar la narració, que la finalitat de l'escriptora era mostrar la inutilitat del patiment per gelosia. Tot seguint la moda de l'època, la narració es desenvolupa a través de cartes que l'enamorada escriu al seu amant durant 24 hores. M'agradaria haver trobat reflexions interessants sobre l'amor i l'abandonament, però la veritat és que només he llegit reiterades lamentacions, més difícils de pair quan resulta que només formaven part de la imaginació de l'enamorada i d'una sèrie de lamentables coincidències. Diuen que Stephan Sweig va seguir aquesta narració per escriure 24 hores en la vida d'una dona.


27 d’abr. 2018

HE LLEGIT PETITA CRÒNICA I CARTA A UNA DESCONEGUDA D'STEFAN SWEIG



He llegit Petita crònica, d'Stefan Zweig (1881-1942), un recull de quatre narracions en les quals, a través d'uns personatges marginals,  S, Zweig fa una "petita crònica" de l'Europa central posterior a la primera guerra mundial. També he llegit Carta a una desconeguda, que m'ha semblat una narració menor. Totes meravellosament escrites. Una prosa deliciosa.

20 d’abr. 2018

HE LLEGIT DE ZORBA EL GRIEGO (VIDA Y ANDANZAS DE ALEXIS ZORBA) DE NIKOS KAZANTZAKIS


He llegit Zorba el griego (Vida y andanzas de Alexis Zorba) de Nikos Kazantzakis (1883-1957), tot preparant el viatge a Creta. Vitalisme front intel·lectualisme en les figures dels protagonistes de la novel·la i, de rerefons, la societat cretenca, pobra, miserable, cruel.

Zorba sempre serà Anthony Quinn.

HE LLEGIT EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI DE CARSON MAcCULLERS



He llegit El cor és un caçador solitari (1940) de Carson McCullers (1917-1967). Se m'ha encongit el cor amb les vides desolades dels personatges. Que enigmàtics, que insatisfets! Costa de creure que l'autora escrigués el llibre amb tan sols 23 anys.

HE LLEGIT AL FAR DE VIRGINA WOOLF


He llegit Al far de Virginia Woolf (1882-1941) en la traducció d'Helena Valentí per a l'editorial Proa. Molta introspecció, molta poesia, molta bellesa! Mai no pots fixar els personatges; se te'n van per les vores.

El més aviat possible llegiré Mrs Dalloway.

12 de març 2018

CAMPOS DE NIJAR DE JUAN GOYTISOLO





He llegit Campos de Níjar de Juan Goytisolo per segona vegada i coincidint amb la desaparició d'un xiquet en un dels paratges que apareixen a la novel·la. ¡Macabra coincidència! I també he llegit Bodas de sangre de F. García Lorca, que recrea uns fets reals ocorreguts en el cortijo El Fraile; però sobretot he llegit amb interés la novel·la breu Puñal de claveles de Carmen de Burgos "Colombine" (Rodalquilar, 1867) sobre els mateixos fets; i he sabut de l'existència d'aquesta escriptora; i he sabut que la seua novel·la és anterior a l'obra de Lorca. I m'ha emprenyat perquè, encara que la novel·la no siga excepcional, té, per a mi, tant d'interés literari com Bodas de sangre. I aquesta la conec des que estudiava a l'institut i l'altra l'he coneguda als 60 anys.





4 de març 2018

CÓMO LEER LITERATURA DE TERRY EAGLETON




He llegit Cómo leer literatura (2016) de Terry Eagleton. El títol explicita clarament el contingut.. L'obra comença mostrant la tendència, habitual en els lectors, de confondre literatura i realitat, de parlar del contingut d'una novel·la com si d'un fet de la vida real es tractara.

I què és el que diferencia vida i literatura? I, després, què fa que un text siga literari?

En parte, cuando definimos una obra como literaria, nos referimos a que lo que se dice debe interpretarse en función de cómo se dice. Es el tipo de escritura en la que el contenido y el lenguaje utilizado para expresarlo forman una unidad inseparable. El lenguaje forma parte de la realidad o la experiencia en lugar de ser un simple vehículo para transmitirlas.

De manera que el que correspon a la crítica literària és analitzar eixe ús particular del llenguatge.

El segon capítol se centra en els personatges. Continua amb el raonament del primer capítol i diu:

Una de las maneras más habituales de pasar por alto el carácter literario de una novela u obra de teatro consiste en tratar a sus personajes como si fueran personas reales.

Analitza després les diferències entre la manera de construir els personatges segons la tradició realista o, el que ell sempre anomena, modernista.

Los personajes de la tradición realista suelen ser individuos complejos, creíbles y bien desarrollados.  El personatge de la tradició realista refleja una època en la que la identidad se percibía como un aspecto menos problemático que hoy en día. La literatura modernista, influïda per la psicoanàlisi de Freud, no creu que siga possible, ni tampoc no està interessada, bastir personatges acabats. Per això, la consciència humana empieza a derramarse más allá de los bordes y se filtra en su entorno y en los demás personajes. 

El següent capítol el dedica a la narrativa. Reflexiona sobre l'estructura de les obres i sobre el narrador, tant en la tradició realista com en la modernista.

Un buen número de novelas realistas pueden verse como estrategias de resolución de conflictos. Crean problemas por sí mismas y luego intentan resolverlos. (...) Las obras literarias modernistas y posmodernistas en general tienden más bien a interesarse menos por las soluciones. Su objetivo consiste más bien en sacar a la luz determinados problemas.

La primera Guerra Mundial va acabar amb la confiança en la raó. La realitat no es tanto un desarrrollo lógico como una red enmarañada en la que cada componente está relacionado con los demás de un modo intricado.

El capítol 4 es titula "Interpretación" i Terry Eagleton afina molt en la casuística de la recepció de les obres literàries. Diversitat d'interpretacions, límits que l'obra imposa, el paper del temps... Sobre la dificultat d'entendre la literatura modernista diu:

Hay obras literarias que se resisten más que otras a la interpretación. Del mismo modo que la civilización se vuelve más compleja y fragmentaria, la experiència humana que la acompaña en esa evolución y, con ella, su medio literario: la llengua.

Capítol 5 "Valor": El capítol comença així: ¿Qué es lo que convierte una obra literaria en buena, mala o regular? Crec que a tots els aficionats a la literatura, i més si han estat professors de llengua, els obsessiona aquesta qüestió. L'autor aporta criteris i alhora els qüestiona:
- l'originalitat, el trencament amb la tradició
- l'evolució dels criteris valoratius; sobretot a partir del romanticisme (innovació-tradició)

En qualsevol cas, valorar un llibre, opina l'autor, supone dominar els coneixements que aporta la crítica literària. Perquè no es igual gaudir que valorar.

Acaba amb l'anàlisi i la valoració del llenguatge de diversos fragments, atés que la literatura consiste en la experiencia sentida del lenguaje y no sólo en su uso práctico.

En definitiva, una obra molt interessant per al lectors que volen anar una mica més enllà del que es conta en els llibres. Totes les reflexions apareixen explicades amb un estil amé i divertit i amb gran quantitat d'exemples d'obres literàries, especialment de la literatura anglosaxona (Charles Dickens, Joseph Conrad, Virginia Woolf, Henry James, D.H. Lawrence, James Joyce, etc.).



DO ANDROIDS DREAM OF ELECTRIC SHEEP? DE PHILIP K. DICK




He llegit Do androids dream of electric sheep? (1968) de Philip K Dick (1928-1982) després de veure Blade runner 2049 i de reveure la mítica Blade runner de Ridley Scott. Vaig conéixer P.K. Dick amb la lectura del relat "Impostor", inclós en una magnífica antologia de contes de ciència ficció publicada per Vicens Vives. Treballava encara de mestra i la lectura d'aquest llibre amb els alumnes de 3r d'ESO ens va seduir a tots, a ells i a mi. Em va fer descobrir un gènere i uns autors que desconeixia, i em va proporcionar experiències molt enriquidores, entre les qual destaque la xerrada que el conserge de l'IES va donar als alumnes sobre la ciència ficció en el cinema i la literatura.

Inevitable la comparació entre llibre i pel·lícula. Una recerca per internet em va sorprendre amb unes quantes pàgines i algun youtuber que analitzen les diferències entre la primera Blade runner i el llibre en què es basa. El que és indubtable és que ambdues obres són boníssimes i que Blade runner mostra una manera sublim d'aprofitar el material literari. 

Hi ha hagut dos elements que a mi m'han sorprés en la novel·la i que no hi són en Blade runner. D'una banda, l'estructura. La història s'organitza seguint dos personatges: l'heroi (Rick Deckard, el caça recompenses, el "blade runner") i l'antiheroi (John Isidore, el "chickenhead", cap de suro), que conflueixen al final de la novel·la i mostren les seues semblances. Ambdós són humans que resten a la Terra, ambdós s'enamoren del mateix prototipus d'androide, ambdós porten una existència miserable. Allò que Rick Deckard pot tenir per no ser "especial" tampoc no aconsegueix fer-lo feliç.

D'altra banda, sorprén la importància que els animals tenen per als escassos habitants de la Terra. En un ambient desèrtic, dominat per la pluja radioactiva, la possessió d'un animal dóna sentit a la vida. I la no possessió produeix depressió. La compra d'un animal viu és, de fet, el desencadenant de l'activitat professional de Rick Deckard.




19 de febr. 2018

LA MEMÒRIA DE LES ONES DE PEPA GUARDIOLA


He llegit La memòria de les ones de Pepa Guardiola (1953). Se'n feia la presentació a Pedreguer i m'abellia assistir-hi amb la novel·la llegida. Em van interessar molt els comentaris que presentadora (Anna Mari Andrés) i autora van fer al voltant de la relació entre literatura i realitat. Com que la novel·la té una protagonista femenina d'una edat semblant a la de l'autora, al lector se li acut irremeiablement la idea de considerar que està contant la seua pròpia vida. Pepa Guardiola va negar repetides vegades aquesta identificació, i, a més, va comentar la seua manera de maniobrar amb la realitat per convertir-la en ficció. Em va fer recordar una xerrada d'Isabel-Clara Simó, en aquella mateixa sala i fa molts anys, en la qual parlava de  l'escriptor com a "vampir" de la realitat. I no, Laureana, la protagonista, no és Pepa Guardiola; no pot ser-ho perquè és un personatge literari. Personatge, això sí, que recrea la peripècia vital (infantesa, adolescència, formació, maduresa) d'una dona de la generació de l'autora. Tampoc no és una novel·la feminista, va aclarir l'autora. Però és una història explicada per una dona, amb una visió femenina del nostre passat més immediat. M'agrada pensar que no hi ha literatura feminista, però sí literatura feta per dones que mostren la realitat amb una sensibilitat femenina. Hi estic d'acord amb l'autora: La memòria de les ones no és una novel·la feminista. No cal! És només literatura!

De la novel·la, em va sobtar especialment el treball d'acoblament del material narratiu. Hi ha molts personatges i una trama complexa, però  la història flueix gràcies a un encaix fructífer entre present i passat. La trama que es conta en el present dóna pas amb molta subtilesa al fets del passat que completen la història. L'encontre amb una amiga, la visita a un vivenda, un paisatge desencadenen records que nodreixen la línia principal.


7 de febr. 2018

L'ÚLTIM SERF DE MARIA IBARS


                                        El magatzem: protagonista immaterial de la novel·la


He rellegit L'últim serf de Maria Ibars (1892-1965), última proposta del club de lectura, i també la magnífica introducció de Carles Mulet. En la primera lectura vaig considerar que aquesta novel·la superava en qualitat, de lluny, la més coneguda i llegida Vides planes. És veritat que aquesta té una estructura més sòlida, però és precisament la fragmentarietat d'aquella la que em va encisar. Mantinc ara aquell judici, si bé considere que li sobren algunes de les narracions afegides, en concret (per l'extensió) la del Dolç  i d'altres encaixen amb dificultat en la història  com la del capítol "Com s'inicia i es remata una calumnia". I el final costa d'empassar, tot i que em sembla ben escrit! Per contra, quin començament més prometedor! Batiste encara està per definir i es debat entre la rebel·lia i el servilisme. I acabarà sent un serf fins i tot després de la mort! El realisme de les primeres pàgines, naturalisme en molts moments, sucumbeix a una espiritualitat embafosa.

Així i tot, em sembla una novel·la molt estimable. Sense voler llevar-li el protagonisme material a Batiste i l'immaterial al magatzem, em fascina la munió de personatges femenins que pul·lulen per les pàgines de  L'últim serf. A una novel·la fragmentària li pertoca un protagonisme coral i, per a mi, són les dones les que vehiculen tot el material narratiu.

L'últim serf és també un material impagable per conéixer la Denía de la primera meitat del segle XX. Al respecte,, he llegit aquest article de Marina Plaza de fa uns anys sobre "el magatzem dels anglesos" que m'ha agradat molt.

MANSFIELD PARK DE JAUNE AUSTEN

                      La casa on Jane Austen va escriure Mansfield Park (Chawton en Hampshire)

He llegit Mansfield Park de Jane Austen (1775-1817). I també la lectura que de la novel·la fa Vladimir Nabokov en el seu curs de literatura europea.

Mansfield park comença així:

“About thirty years ago Miss Maria Ward, of Hundington, with only seven thousand pounds, had the good luck to captivate Sir Thomas Bertram, of Mansfield Park, in the county of Northampton, and to be thereby raised to the rank of a baronet’s lady...”

Així comença una altra novel·la de l’autora: Pride and prejudici:

“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife.”

Vaja, que el matrimoni és una obsessió en les novel·les de JA!

Mansfield Park és una novel·la sentimental i romàntica, que recrea la història de Fanny, la protagonista, “una “ventafocs” que aconsegueix triomfar perquè manté uns principis (es fa difícil destriar entre integritat i integrisme per qualificar aquests principis) que la resta dels personatges abandonen més tard o més d’hora. I què fa que una història sentimental ambientada en cercles benestants anglesos de principis del segle XIX interesse al lector actual? En el meu cas, tot i que alguns moments se’m fan insofribles per embafosos, aprecie sobretot la finor que mostra JA en la caracterització dels personatges, fruit d’una profunda coneixença de les giragonses del comportament humà. Siga quina siga l’època, l’ésser humà manté sempre unes relacions complexes amb el seu proïsme, i JA el sap capir i mostrar molt bé.



Paga molt la pena la lectura del text de Nabokov sobre Mansfield Park  (Curs de literatura europea, edicions Z) i, en especial, les pàgines que dedica a analitzar els procediments per a la caracterització dels personatges i a la reflexió sobre l’estil de la novel·la.