21 de març 2022

 HE LLEGIT AIRE D'ELVIRA CAMBRILS


He llegit Aire d’Elvira Cambrils i, d’entrada, he reconegut la valentia de l’autora en situar l’acció de la novel·la en una perruqueria-saló de bellesa, perquè aquests espais exclusivament femenins han estat bandejats de la literatura i són ambients amb poc glamour literari, fins i tot per a les pròpies escriptores més interessades a situar les dones en mons que els han estat vetats tradicionalment i que calia ocupar. Tanmateix,  la lectora d’Aire es troba amb un retrat versemblant del que pot ocórrer en una perruqueria actual i amb unes dones ben representatives de la nostra època. En “Reflexos de mar” es reuneixen un grup de dones de diferents condicions socials, edats i procedències geogràfiques i culturals, i, al llarg d’un matí i mentre reben les atencions professionals de la perruquera i l’esteticista, es fan confidències i es presten ajuda mútua. Els homes hi apareixen en les converses o en la narració de les seues circumstàncies personals, i quasi sempre són la causa de la infelicitat, per maltractadors, per abusadors o per castradors.

N’he llegit una ressenya de Manel Alonso, en la qual destaca les possibilitats de la novel·la com a obra de teatre. Hi estic d’acord. A més de l’ús preferent de la perruqueria com a lloc de l’acció, els diàlegs entre les dones que s’hi congreguen són vius, frescos i expressius. És cert que el que sabem d’aquestes dones a través de la interacció verbal es completa amb la narració del seu passat. De fet, la novel·la comparteix els diàlegs amb la narració focalitzada en distints punts de vista, corresponents a les veus de les diverses dones que s’hi reuneixen.

Aire és també una mena d’epíleg d’una altra novel·la de l’autora, Tot el que tinc per ballar amb tu. Elvira Cambrils rescata d’aquesta novel·la el personatge de Feli, la protagonista, i la converteix en una de les clientes de la perruqueria. En aquesta ocasió, és un personatge més, perquè malgrat que és la veu amb què s’inicia i es clou la novel·la, prompte cedeix aquesta veu a altres dones, i si hagueren de buscar una protagonista seria la perruquera, que com a responsable del local s’erigeix en sanadora de la imatge física i emocional de les seues clientes. També en rescata la Mediterrània (Tot el que tinc per ballar amb tu es desenvolupa a l’illa grega de Sèrifos)  i situa el local en una urbanització de la costa de la Marina Alta:

“La ratlla blavíssima de la mar va traure el cap per damunt de les dunes, per sobre dels matolls marronosos i les motes violades dels violers marins. Preciós. Exquisidament preciós. Enllà de la línia blava, hi era Sèrifos.”

“La muntanya totèmica s’erigia enllà del suau balanceig dels matolls marronosos i el lila dels violers marins que cobrien les dunes”

En Aire, com en Tot el que tinc per ballar amb tu i com en el conjunt de l’obra d’Elvira Cambrils, es mostra el coratge i l’optimisme vital dels personatges (“dones que agafen aire a la sorra com en el vers de la Szymborska”) per fer dels conflictes oportunitats de canvi.

Elvira Cambrils rebrà aquesta setmana la Lletra Lila, el premi que concedeix l’AELC, per commemorar el 8 de març, a la trajectòria literària d’una escriptora valenciana. Ben .merescut!

 

18 de febr. 2022

HE LLEGIT VERSOS DE PORTES OBERTES AMB POEMES DE MARIA DOLORS PELLICER I IL·LUSTRACIONS DE JOSEP FERRER




HE LLEGIT Versos de portes obertes (editorial Iglú, 2021), la darrera col·laboració de la poeta, Maria Dolors Pellicer, i del dibuixant, Josep Ferrer. I ja en són moltes, de col·laboracions! La primera, Xe, quins peus (Bullent, 1988), un deliciós àlbum infantil, en el qual textos i dibuixos –també de Xelo Garrigós- s’acoblen per mostrar als primers lectors les parts del cos amb una estètica –la dels textos i la dels dibuixos- fresca i desinhibida. Xe, quins peus (i també Cul, culot, de la mateixa col·lecció) han esdevingut uns clàssics de la literatura infantil al País Valencià.


Entre aquella obra i Versos de portes obertes han passat uns quants anys, i Maria Dolors Pellicer i Josep Ferrer han publicat junts una dotzena de llibres de distints gèneres i en distintes editorials. Versos de portes obertes (i també tancades, primera picada d’ullet del dibuixant en la coberta) és un recull de poemes elaborats en la primera fase d’aquesta llarga pandèmia que encara arrosseguem. El poema introductori acaba així:

Es declara rotundament
l’estat d’alarma.
                           Confinament.

I l’últim mostra la joia de la tornada a l’escola.

Entremig, un bon grapat de poemes agrupats en dues parts. En la primera, una veu d’infant (És la de la xiqueta de cabells rulls i rossos que apareix per diferents pàgines del poemari?) explica emocions i vivències dels mesos de confinament. Ens parla del conreu de les aficions (la lectura, la cuina), les passejades per la casa (Llaurar la casa/fent passejades/amunt i avall), la vida als balcons i finestres (De sobte, la vida pren/força als balcons, Amb el nas cosit a la finestra/veig passar a cada instant/el no-res pel meu carrer), la separació de la família i dels amics, la meteorologia del moment (On t’amagues, Primavera/Tu també estàs confinada?)... Situacions que el lector (infant o adult) reconeix com a vivències pròpies d’aquells moments tan especials. En alguns poemes, també una veu adulta treu el cap i fa reflexions d’aquesta mena: Tenim el desig i l’esperança,/ tenim l’amor i la rialla. /Tenim l’alè/ que el mal oratge ens pren.

Si en aquesta primera part, l’acceptació i fins i tot la joia no hi manquen, la segona és un esclat, és una festa. El confinament ha acabat i l’autora ens regala poemes de vida als carrers, de jocs a l’aire lliure, de llum, de mar i de llunes conselleres. I les pàgines s’omplin de dibuixos de canalla joiosa, d’animalons (cal fixar-se en els gats), de sols i llunes. I de tallades de meló! D’Alger i amb pinyols!

Un poemari ple d’optimisme i de saber viure. Una simbiosi fecunda entre paraules i dibuixos.

Llarga vida a aquest binomi creatiu que conformen Maria Dolors Pellicer i Josep Ferrer!