10 d’oct. 2010

XAMFRÀ DE TARDOR


HE LLEGIT Xamfrà de tardor (edicions 62, 1999) de Josep Albanell. Realment l'he rellegit. La primera lectura va ser fa més de deu anys i vaig gaudir-ne molt. El cas curiós és que al llarg d’aquests deu anys he recordat tantes vegades el deix d’alguns dels seus contes que he decidit que calia comprovar el motiu d’aquesta recurrència. Recordava de Xamfrà de tardor el to melancòlic i fatalista, i, sobretot, la subtilesa amb què es descriuen les giragonses per on transiten les relacions sentimentals. Recordava també la mestria amb què s'explica el pas entre l’enamorament i el final de l’amor. No recordava, però, la trama dels contes i, de fet, tot i la segona lectura, les històries que s’expliquen se m’escapen. I això no és debades. El llibre està fet de manera calidoscòpica: es repeteixen escenaris (l’àtic d’un bloc de pisos, el bingo de Cornellà, el restaurant, el pub...), personatges (la Maria, el Manuel, la Manoli), situacions, etc. amb l’objectiu de descriure unes relacions de parella que indefectiblement es veuen abocades al fracàs o, millor dit, a l’acabament. D’aquella primera lectura, havia oblidat alguns contes (els inicials) que, tot i conservar el to de la resta, del qual he parlat, afegeixen un punt de fantasia al marc realista en què es mouen (“La porta d’advent”, “La porta de Nadal”). No m’ha defraudat gens aquesta segona lectura.