Un amic em va contar la
història del seu primer enamorament. Recordava que tenia uns pocs anys. La
xicota també. Li anava al darrere i ella li va demanar que beguera aigua de la
bassa, bruta de fang i oli, que s’havia format després d’un ploguda. Ell la va
obeir a l’instant. El meu amic no recordava com era la xiqueta ni que havia
estat d’ella anys després. A mi la història em va fascinar. Li vaig posar cara
i cos a la xiqueta (al meu amic no calia). Era prima i res en ella feia
sospitar la força i la determinació amb què demanava el que volia. El
protagonista de Els peixos no tanquen els
ulls m’ha recordat el meu amic. Té deu anys i necessita trencar amb la
infantesa. (“Vivia amb el cos ficat dins d’un capoll i el cap era l’únic que
mirava de trencar-lo”). La xicota que llig novel·les policíaques en una platja
de la Mediterrània
l’aconduirà de la infantesa a l’adolescència amb violència, sense romanticismes,
com una deessa experta. Gràcies a ella, l’amor deixa de ser, per a ell, allò
que expliquen els llibres i esdevé alguna cosa pròpia:
- T’agrada l’amor?- em va
preguntar mirant recte endavant, on s’alçava el flanc d’una barca pintada de
blanc amb una ratlla blava.
- Abans d’aquest estiu el
llegia als llibres i no entenia per què els adults s’encenien tant. (...) No sé
si a mi m’agrada, però el tinc i abans no.
Com els peixos, ni el meu amic ni el xiquet de la
novel·la tampoc no tanquen els ulls quan besen “És que no puc. Si veiessis el
que veig jo, no els podries tancar.”
Erri
de Luca basteix una història delicada a partir dels records de l’adult de 60
anys en què s’ha convertit aquell nen que estiuejava amb sa mare en una illa de
la Mediterrània. Novel·la bessona d'una altra, del mateix autor, que vaig llegir fa uns anys, Tu, meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada