Mal d'escola

Acaba el trimestre i acabe també la lectura del “best seller” Mal d’escola de Daniel Pennac. Confesse que només he llegit d’aquest autor els seus assajos pedagògics: aquest últim i l’arxiconegut Com una novel·la; i que desconec completament el Daniel Pennac narrador. En tot cas, crec que hi ha també molta literatura en aquest dos llibres. Resulta curiós que, tot i coincidir amb Jaume Cela en la seua impressió que Pennac necessita massa pàgines per explicar el que vol (ressenya a Com una novel·la en el núm. 385 de Cuadernos de pedagogia), ambdós llibres m’han interessat i m’han influït més del que pensava quan els llegia.

El famós decàleg sobre els drets dels lectors de Com una novel·la continua sent, setze anys després de la seua publicació, una mena de guia espiritual (per qüestionar-la, si convé) per als ensenyants que de debò es plantegen aconseguir que als alumnes els agrade llegir. No deixaré de fer esment - perquè trobe que és de justícia- un decàleg, anterior, de Gianni Rodari “Com ensenyar els xiquets a odiar la literatura”.

Mal d’escola apunta i fa diana en reflexionar sobre l’estatus escolar del mal alumne. Per a mi és irrellevant que l’autor n’haja estat, de mal alumne; el que m’interessa del llibre és que ha aconseguit interpel·lar-me com a docent. Perquè tot i compartir des de sempre les reflexions de Pennac sobre el paper de l’ensenyant respecte a aquesta mena d’alumnat (“La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d’ensenyar tot, fins i tot la mateixa necessitat d’aprendre!”, per posar un exemple) he d’admetre que en la pràctica quotidiana de l’aula els “mals alumnes” −els que no comprenen, els “lents”, els que no fan els deures...− compten ben poc.

Cada dia en acabar la meua jornada laboral, cada trimestre en enfrontar-me a les sessions d’avaluació me n’adone de les poques atencions que li he dedicat a Pepet que s’amaga sempre en l’última púpitre de l’aula, a Miquelet que de tant en tant arriba tard o falta a escola, a Saoret que una classe setmanal la fa en una aula especial i que quan hi assisteix a les dues meues està perdut... Me n’adone que li he dedicat el temps als àvids de saber i als àvids de molestar. I això per què? Se m’ocorren algunes raons:

- Perquè els àvids de saber afalaguen l’ensenyant coneixedor i entusiasta de la seua matèria.
- Perquè els àvids de molestar irriten l’ensenyant delerós d’ensenyar.
- Perquè els mals alumnes se les apanyen molt per fer-se invisibles.

I aleshores què hem de fer?

Cada matí, en obrir la porta de la classe, recordar que Pepet, Miquelet i Saoret ens necessiten, i saber organitzar la classe per tal de tenir-los especialment en compte. Pepet haurà de convèncer-se que de tant en tant convé abandonar el cau; amb Miquelet haurem de parlar a sovint per conéixer-lo millor; a Saoret haurem de donar-li dos classes per una...

Aquest és el meu pla i el meu repte per al trimestre que no tardarà en començar. I aquest bon propòsit li’l dec a Mal d’escola de Daniel Pennac.

Hi ha elements, però, que sobrepassen el paper de l’ensenyant i que són essencials per atendre adequadament tots i cadascú dels alumnes d’un grup:
- Organització dels horaris
- Nombres d’alumnes per aula
- Organització dels recursos d’atenció a la diversitat, en especial, les aules de pedagogia terapèutica.
...

En definiva, cal un replantejament seriós del model d’organització escolar.

¡A veure si qui pertoque se sent també interpel·lat!

EL PALE

D’una manera absolutament casual, l’any passat vaig començar un curs que es deia PALE. Feia temps que havia pres la decisió d’estudiar una mica d’anglés habitualment per si algun dels nostres viatges resultava ser a un país de llengua no romànica i me les havia de veure inevitablement amb eixa llengua. En això estava quan en les classes d’anglés en què em trobava, algú va dir que s’havia matriculat al PALE i que eixe mateix dia n’acabava el termini, que per què no feia jo el mateix, que tenia bona pinta i que a més l’impartiria la nostra actual professora d’anglés, a qui teníem, i tenim, en alta consideració personal i professional. Aquella mateixa nit em vaig inscriure i un dies més tard van començar les classes.

Durant tot el curs anterior vam fer classes d’anglés amb molta motivació, molt d’aprofitament i molta harmonia en el grup; i a l’estiu vam viatjar a Anglaterra o a Irlanda per continuar la formació en la llengua. Sabia que ens quedava una última fase que deien didàctica, però desconeixia en què consistia. La veritat és que fins que no hem arribat ací no m’havia assabentat de l’objectiu del curs al que li havia estat dedicant tantes hores.

Ara ja sé que el que es pretenia amb aquesta formació, pagada amb fons de la CEE, era millorar la competència del professorat en llengües estrangeres de cara a potenciar el model CLIL. Sigles que han resultat ser l’eix d’aquesta fase del curs. Content and language integrated learning, aprenentatge integrat de llengües i continguts d'alguna mateèria. En definitiva, aprendre llengua en l’ús, aprendre biologia o tecnologia o història i alhora aprendre llengua, no necessàriament anglés. Inevitablement, vaig recordar el pas de l’ensenyament de l’assignatura de valencià a l’ensenyament d’assignatures en valencià allà pels anys 80 (m’agradaria pensar que allò és quelcom assolit en l’ensenyament, però sé amargament que no sempre és així). No vaig necessitar moltes sessions per convèncer-me de les bondats de l’enfocament: les compartesc, hi crec. Ara bé els entrebancs són molts, entre els quals, des del meu punt de vista, l’escassa competència en llengües estrangeres del professorat i també de l’alumnat. M’irrita pensar, una vegada més, que qualsevol millora educativa, la d'augmentar la competència de l’alumnat en llengües estrangeres ho és, haja de ser responsabilitat única del sistema educatiu i del professorat. Per què, per exemple, continuem veient pel·lícules doblades?

El cas és que fa unes setmanes em vaig trobar amb el repte, d’entrada estúpid, de haver d’ensenyar algun contingut de la meua assignatura (català) en anglés. Boig o "crazy", com vulgueu, vaig pensar. Tanmateix, el pròxim dilluns el grup de què forme part presentarà davant dels companys una unitat didàctica, elaborada per professores de diferents llengües, que no sé si encaixa o no amb el marc CLIL, però que, tot i els entrebancs que hem patit fins veure-la acabada, ens agrada.

Un curs per fomentar la lectura

Aquest dissabte Carles i jo vam assistir a la segona sessió del curs "Fomentar la lectura en la societat del coneixement" que la Fundació Bromera convoca per segona vegada. A la primera, que es va celebrar el curs passat, no vam poder aconseguir una plaça, perquè l’interés que va suscitar el programa va fer que professorat, bibliotecaris i animadors, a qui s’adreçava, s’afanyaren a inscriure’s. En aquesta convocatòria la coordinadora del curs, Beatriu Tortosa, es va posar en contacte amb nosaltres, perquè no ens quedarem sense plaça. Gràcies, Bea!

En la primera part de la sessió, Rosa Mengual, ens va fer de guia per algunes webs relacionades amb el foment de la lectura. L’excursió va eixir de la de la Fundació Bromera i des dels seus enllaços vam conéixer la del Consell Català del Llibre, la de la Fundació German Sánchez Ruipérez... Em va interessat la convocatòria del Premi Protagonista Jove , vaig prendre nota d’un llibre que voldria comprar Cuentos para enseñar a tus hijos a entender el divorcio de l’editorial Paidos o vaig conéixer el V Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. Curs 2008-09. Interessantíssim, però vaig tenir la sensació que mai no aconseguiria veure tot el que s’amagava darrere d’aquelles pàgines en forma de vincles i enllaços. “Intoxicació” es diu. Rosa també va patir-ne una mica, perquè no va aconseguir mostrar-nos totes les meravelles del viatge. No calia: ja hem aprés que l’objectiu no és arribar a cap lloc, sinó el propi viatge.

També en aquesta primera part, Joan Carles Girbes va fer un recorregut per diversos blogs d’escriptors. Vam partir del seu propi (Tirant al cap) i des d’allí en vam conéixer d'altres. Alguns els coneixia molt bé (com el de Carles o el d'Enric Balaguer), però em vaig assabentar d’altres ben curiosos. Anote el de pies para quiosquero .

Que agradable l’esmorzar que teníem preparat a la cantina de l’IES Tulell! Feia temps que no prenia a aquelles hores una xocolata calenta amb dolços. ¡Una delícia!

La segona part de la sessió va estar dedicada a iniciar un blog i va ser eficaçment desenvolupada per Josep Lluís Ruiz i Sergi Mestre. Partia amb avantatge perquè feia unes setmanes que m’havia pres seriosament la tasca d’iniciar-ne un. Carles m’havia animat moltes vegades a fer-ho, per tal de recollir totes les reflexions sobre l’ensenyament que de vegades són tema de conversa entre nosaltres. No havia tingut èxit fins ara. De fet, abans ja me n’havia fet un altre que estava absolutament a zero i que serà on penjaré aquest primer post.