HE LLEGIT AIRE D'ELVIRA CAMBRILS

He llegit Aire d’Elvira Cambrils i, d’entrada, he reconegut la valentia de l’autora en situar l’acció de la novel·la en una perruqueria-saló de bellesa, perquè aquests espais exclusivament femenins han estat bandejats de la literatura i són ambients amb poc glamour literari, fins i tot per a les pròpies escriptores més interessades a situar les dones en mons que els han estat vetats tradicionalment i que calia ocupar. Tanmateix,  la lectora d’Aire es troba amb un retrat versemblant del que pot ocórrer en una perruqueria actual i amb unes dones ben representatives de la nostra època. En “Reflexos de mar” es reuneixen un grup de dones de diferents condicions socials, edats i procedències geogràfiques i culturals, i, al llarg d’un matí i mentre reben les atencions professionals de la perruquera i l’esteticista, es fan confidències i es presten ajuda mútua. Els homes hi apareixen en les converses o en la narració de les seues circumstàncies personals, i quasi sempre són la causa de la infelicitat, per maltractadors, per abusadors o per castradors.

N’he llegit una ressenya de Manel Alonso, en la qual destaca les possibilitats de la novel·la com a obra de teatre. Hi estic d’acord. A més de l’ús preferent de la perruqueria com a lloc de l’acció, els diàlegs entre les dones que s’hi congreguen són vius, frescos i expressius. És cert que el que sabem d’aquestes dones a través de la interacció verbal es completa amb la narració del seu passat. De fet, la novel·la comparteix els diàlegs amb la narració focalitzada en distints punts de vista, corresponents a les veus de les diverses dones que s’hi reuneixen.

Aire és també una mena d’epíleg d’una altra novel·la de l’autora, Tot el que tinc per ballar amb tu. Elvira Cambrils rescata d’aquesta novel·la el personatge de Feli, la protagonista, i la converteix en una de les clientes de la perruqueria. En aquesta ocasió, és un personatge més, perquè malgrat que és la veu amb què s’inicia i es clou la novel·la, prompte cedeix aquesta veu a altres dones, i si hagueren de buscar una protagonista seria la perruquera, que com a responsable del local s’erigeix en sanadora de la imatge física i emocional de les seues clientes. També en rescata la Mediterrània (Tot el que tinc per ballar amb tu es desenvolupa a l’illa grega de Sèrifos)  i situa el local en una urbanització de la costa de la Marina Alta:

“La ratlla blavíssima de la mar va traure el cap per damunt de les dunes, per sobre dels matolls marronosos i les motes violades dels violers marins. Preciós. Exquisidament preciós. Enllà de la línia blava, hi era Sèrifos.”

“La muntanya totèmica s’erigia enllà del suau balanceig dels matolls marronosos i el lila dels violers marins que cobrien les dunes”

En Aire, com en Tot el que tinc per ballar amb tu i com en el conjunt de l’obra d’Elvira Cambrils, es mostra el coratge i l’optimisme vital dels personatges (“dones que agafen aire a la sorra com en el vers de la Szymborska”) per fer dels conflictes oportunitats de canvi.

Elvira Cambrils rebrà aquesta setmana la Lletra Lila, el premi que concedeix l’AELC, per commemorar el 8 de març, a la trajectòria literària d’una escriptora valenciana. Ben .merescut!

 

HE LLEGIT VERSOS DE PORTES OBERTES AMB POEMES DE MARIA DOLORS PELLICER I IL·LUSTRACIONS DE JOSEP FERRER

HE LLEGIT Versos de portes obertes (editorial Iglú, 2021), la darrera col·laboració de la poeta, Maria Dolors Pellicer, i del dibuixant, Josep Ferrer. I ja en són moltes, de col·laboracions! La primera, Xe, quins peus (Bullent, 1988), un deliciós àlbum infantil, en el qual textos i dibuixos –també de Xelo Garrigós- s’acoblen per mostrar als primers lectors les parts del cos amb una estètica –la dels textos i la dels dibuixos- fresca i desinhibida. Xe, quins peus (i també Cul, culot, de la mateixa col·lecció) han esdevingut uns clàssics de la literatura infantil al País Valencià.

Entre aquella obra i Versos de portes obertes han passat uns quants anys, i Maria Dolors Pellicer i Josep Ferrer han publicat junts una dotzena de llibres de distints gèneres i en distintes editorials. Versos de portes obertes (i també tancades, primera picada d’ullet del dibuixant en la coberta) és un recull de poemes elaborats en la primera fase d’aquesta llarga pandèmia que encara arrosseguem. El poema introductori acaba així:

Es declara rotundament

l’estat d’alarma.

                           Confinament.

I l’últim mostra la joia de la tornada a l’escola.

Entremig, un bon grapat de poemes agrupats en dues parts. En la primera, una veu d’infant (És la de la xiqueta de cabells rulls i rossos que apareix per diferents pàgines del poemari?) explica emocions i vivències dels mesos de confinament. Ens parla del conreu de les aficions (la lectura, la cuina), les passejades per la casa (Llaurar la casa/fent passejades/amunt i avall), la vida als balcons i finestres (De sobte, la vida pren/força als balcons, Amb el nas cosit a la finestra/veig passar a cada instant/el no-res pel meu carrer), la separació de la família i dels amics, la meteorologia del moment (On t’amagues, Primavera/Tu també estàs confinada?)... Situacions que el lector (infant o adult) reconeix com a vivències pròpies d’aquells moments tan especials. En alguns poemes, també una veu adulta treu el cap i fa reflexions d’aquesta mena: Tenim el desig i l’esperança,/ tenim l’amor i la rialla. /Tenim l’alè/ que el mal oratge ens pren.

Si en aquesta primera part, l’acceptació i fins i tot la joia no hi manquen, la segona és un esclat, és una festa. El confinament ha acabat i l’autora ens regala poemes de vida als carrers, de jocs a l’aire lliure, de llum, de mar i de llunes conselleres. I les pàgines s’omplin de dibuixos de canalla joiosa, d’animalons (cal fixar-se en els gats), de sols i llunes. I de tallades de meló! D’Alger i amb pinyols!

Un poemari ple d’optimisme i de saber viure. Una simbiosi fecunda entre paraules i dibuixos.

Llarga vida a aquest binomi creatiu que conformen Maria Dolors Pellicer i Josep Ferrer!

HE LLEGIT 1984 DE GEORGES ORWELL

He llegit Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948) de Georges Orwell, un dels textos més sovint citats per explicar el funcionament pervers de les diverses formes d'organització política dels segles XX i XXI. Sens dubte, a mi m'ha fet pensar en les maneres de fer política dels partits de la dreta del nostre país ara i ací.

HE LLEGIT VINT-I-QUATRE HORES D'UNA DONA SENSIBLE DE CONSTANCE DE SALM

He llegit Vint-i-quatre hores d'una dona sensible de Constance de Salm (1767-1845), una moralista francesa (¡una desconeguda més!). De fet, el lector se n'adona, en acabar la narració, que la finalitat de l'escriptora era mostrar la inutilitat del patiment per gelosia. Tot seguint la moda de l'època, la narració es desenvolupa a través de cartes que l'enamorada escriu al seu amant durant 24 hores. M'agradaria haver trobat reflexions interessants sobre l'amor i l'abandonament, però la veritat és que només he llegit reiterades lamentacions, més difícils de pair quan resulta que només formaven part de la imaginació de l'enamorada i d'una sèrie de lamentables coincidències. Diuen que Stephan Sweig va seguir aquesta narració per escriure 24 hores en la vida d'una dona.

HE LLEGIT PETITA CRÒNICA I CARTA A UNA DESCONEGUDA D'STEFAN SWEIG

He llegit Petita crònica, d'Stefan Zweig (1881-1942), un recull de quatre narracions en les quals, a través d'uns personatges marginals,  S, Zweig fa una "petita crònica" de l'Europa central posterior a la primera guerra mundial. També he llegit Carta a una desconeguda, que m'ha semblat una narració menor. Totes meravellosament escrites. Una prosa deliciosa.

HE LLEGIT DE ZORBA EL GRIEGO (VIDA Y ANDANZAS DE ALEXIS ZORBA) DE NIKOS KAZANTZAKIS

He llegit Zorba el griego (Vida y andanzas de Alexis Zorba) de Nikos Kazantzakis (1883-1957), tot preparant el viatge a Creta. Vitalisme front intel·lectualisme en les figures dels protagonistes de la novel·la i, de rerefons, la societat cretenca, pobra, miserable, cruel.

Zorba sempre serà Anthony Quinn.

HE LLEGIT EL COR ÉS UN CAÇADOR SOLITARI DE CARSON MAcCULLERS

He llegit El cor és un caçador solitari (1940) de Carson McCullers (1917-1967). Se m'ha encongit el cor amb les vides desolades dels personatges. Que enigmàtics, que insatisfets! Costa de creure que l'autora escrigués el llibre amb tan sols 23 anys.

HE LLEGIT AL FAR DE VIRGINA WOOLF

He llegit Al far de Virginia Woolf (1882-1941) en la traducció d'Helena Valentí per a l'editorial Proa. Molta introspecció, molta poesia, molta bellesa! Mai no pots fixar els personatges; se te'n van per les vores.

El més aviat possible llegiré Mrs Dalloway.

CAMPOS DE NIJAR DE JUAN GOYTISOLO

He llegit Campos de Níjar de Juan Goytisolo per segona vegada i coincidint amb la desaparició d'un xiquet en un dels paratges que apareixen a la novel·la. ¡Macabra coincidència! I també he llegit Bodas de sangre de F. García Lorca, que recrea uns fets reals ocorreguts en el cortijo El Fraile; però sobretot he llegit amb interés la novel·la breu Puñal de claveles de Carmen de Burgos "Colombine" (Rodalquilar, 1867) sobre els mateixos fets; i he sabut de l'existència d'aquesta escriptora; i he sabut que la seua novel·la és anterior a l'obra de Lorca. I m'ha emprenyat perquè, encara que la novel·la no siga excepcional, té, per a mi, tant d'interés literari com Bodas de sangre. I aquesta la conec des que estudiava a l'institut i l'altra l'he coneguda als 60 anys.

CÓMO LEER LITERATURA DE TERRY EAGLETON

He llegit Cómo leer literatura (2016) de Terry Eagleton. El títol explicita clarament el contingut.. L'obra comença mostrant la tendència, habitual en els lectors, de confondre literatura i realitat, de parlar del contingut d'una novel·la com si d'un fet de la vida real es tractara.

I què és el que diferencia vida i literatura? I, després, què fa que un text siga literari?

En parte, cuando definimos una obra como literaria, nos referimos a que lo que se dice debe interpretarse en función de cómo se dice. Es el tipo de escritura en la que el contenido y el lenguaje utilizado para expresarlo forman una unidad inseparable. El lenguaje forma parte de la realidad o la experiencia en lugar de ser un simple vehículo para transmitirlas.

De manera que el que correspon a la crítica literària és analitzar eixe ús particular del llenguatge.

El segon capítol se centra en els personatges. Continua amb el raonament del primer capítol i diu:

Una de las maneras más habituales de pasar por alto el carácter literario de una novela u obra de teatro consiste en tratar a sus personajes como si fueran personas reales.

Analitza després les diferències entre la manera de construir els personatges segons la tradició realista o, el que ell sempre anomena, modernista.

Los personajes de la tradición realista suelen ser individuos complejos, creíbles y bien desarrollados.  El personatge de la tradició realista refleja una època en la que la identidad se percibía como un aspecto menos problemático que hoy en día. La literatura modernista, influïda per la psicoanàlisi de Freud, no creu que siga possible, ni tampoc no està interessada, bastir personatges acabats. Per això, la consciència humana empieza a derramarse más allá de los bordes y se filtra en su entorno y en los demás personajes. 

El següent capítol el dedica a la narrativa. Reflexiona sobre l'estructura de les obres i sobre el narrador, tant en la tradició realista com en la modernista.

Un buen número de novelas realistas pueden verse como estrategias de resolución de conflictos. Crean problemas por sí mismas y luego intentan resolverlos. (...) Las obras literarias modernistas y posmodernistas en general tienden más bien a interesarse menos por las soluciones. Su objetivo consiste más bien en sacar a la luz determinados problemas.

La primera Guerra Mundial va acabar amb la confiança en la raó. La realitat no es tanto un desarrrollo lógico como una red enmarañada en la que cada componente está relacionado con los demás de un modo intricado.

El capítol 4 es titula "Interpretación" i Terry Eagleton afina molt en la casuística de la recepció de les obres literàries. Diversitat d'interpretacions, límits que l'obra imposa, el paper del temps... Sobre la dificultat d'entendre la literatura modernista diu:

Hay obras literarias que se resisten más que otras a la interpretación. Del mismo modo que la civilización se vuelve más compleja y fragmentaria, la experiència humana que la acompaña en esa evolución y, con ella, su medio literario: la llengua.

Capítol 5 "Valor": El capítol comença així: ¿Qué es lo que convierte una obra literaria en buena, mala o regular? Crec que a tots els aficionats a la literatura, i més si han estat professors de llengua, els obsessiona aquesta qüestió. L'autor aporta criteris i alhora els qüestiona:
- l'originalitat, el trencament amb la tradició
- l'evolució dels criteris valoratius; sobretot a partir del romanticisme (innovació-tradició)

En qualsevol cas, valorar un llibre, opina l'autor, supone dominar els coneixements que aporta la crítica literària. Perquè no es igual gaudir que valorar.

Acaba amb l'anàlisi i la valoració del llenguatge de diversos fragments, atés que la literatura consiste en la experiencia sentida del lenguaje y no sólo en su uso práctico.

En definitiva, una obra molt interessant per al lectors que volen anar una mica més enllà del que es conta en els llibres. Totes les reflexions apareixen explicades amb un estil amé i divertit i amb gran quantitat d'exemples d'obres literàries, especialment de la literatura anglosaxona (Charles Dickens, Joseph Conrad, Virginia Woolf, Henry James, D.H. Lawrence, James Joyce, etc.).

DO ANDROIDS DREAM OF ELECTRIC SHEEP? DE PHILIP K. DICK

He llegit Do androids dream of electric sheep? (1968) de Philip K Dick (1928-1982) després de veure Blade runner 2049 i de reveure la mítica Blade runner de Ridley Scott. Vaig conéixer P.K. Dick amb la lectura del relat "Impostor", inclós en una magnífica antologia de contes de ciència ficció publicada per Vicens Vives. Treballava encara de mestra i la lectura d'aquest llibre amb els alumnes de 3r d'ESO ens va seduir a tots, a ells i a mi. Em va fer descobrir un gènere i uns autors que desconeixia, i em va proporcionar experiències molt enriquidores, entre les qual destaque la xerrada que el conserge de l'IES va donar als alumnes sobre la ciència ficció en el cinema i la literatura.

Inevitable la comparació entre llibre i pel·lícula. Una recerca per internet em va sorprendre amb unes quantes pàgines i algun youtuber que analitzen les diferències entre la primera Blade runner i el llibre en què es basa. El que és indubtable és que ambdues obres són boníssimes i que Blade runner mostra una manera sublim d'aprofitar el material literari. 

Hi ha hagut dos elements que a mi m'han sorprés en la novel·la i que no hi són en Blade runner. D'una banda, l'estructura. La història s'organitza seguint dos personatges: l'heroi (Rick Deckard, el caça recompenses, el "blade runner") i l'antiheroi (John Isidore, el "chickenhead", cap de suro), que conflueixen al final de la novel·la i mostren les seues semblances. Ambdós són humans que resten a la Terra, ambdós s'enamoren del mateix prototipus d'androide, ambdós porten una existència miserable. Allò que Rick Deckard pot tenir per no ser "especial" tampoc no aconsegueix fer-lo feliç.

D'altra banda, sorprén la importància que els animals tenen per als escassos habitants de la Terra. En un ambient desèrtic, dominat per la pluja radioactiva, la possessió d'un animal dóna sentit a la vida. I la no possessió produeix depressió. La compra d'un animal viu és, de fet, el desencadenant de l'activitat professional de Rick Deckard.

LA MEMÒRIA DE LES ONES DE PEPA GUARDIOLA

He llegit La memòria de les ones de Pepa Guardiola (1953). Se'n feia la presentació a Pedreguer i m'abellia assistir-hi amb la novel·la llegida. Em van interessar molt els comentaris que presentadora (Anna Mari Andrés) i autora van fer al voltant de la relació entre literatura i realitat. Com que la novel·la té una protagonista femenina d'una edat semblant a la de l'autora, al lector se li acut irremeiablement la idea de considerar que està contant la seua pròpia vida. Pepa Guardiola va negar repetides vegades aquesta identificació, i, a més, va comentar la seua manera de maniobrar amb la realitat per convertir-la en ficció. Em va fer recordar una xerrada d'Isabel-Clara Simó, en aquella mateixa sala i fa molts anys, en la qual parlava de  l'escriptor com a "vampir" de la realitat. I no, Laureana, la protagonista, no és Pepa Guardiola; no pot ser-ho perquè és un personatge literari. Personatge, això sí, que recrea la peripècia vital (infantesa, adolescència, formació, maduresa) d'una dona de la generació de l'autora. Tampoc no és una novel·la feminista, va aclarir l'autora. Però és una història explicada per una dona, amb una visió femenina del nostre passat més immediat. M'agrada pensar que no hi ha literatura feminista, però sí literatura feta per dones que mostren la realitat amb una sensibilitat femenina. Hi estic d'acord amb l'autora: La memòria de les ones no és una novel·la feminista. No cal! És només literatura!

De la novel·la, em va sobtar especialment el treball d'acoblament del material narratiu. Hi ha molts personatges i una trama complexa, però  la història flueix gràcies a un encaix fructífer entre present i passat. La trama que es conta en el present dóna pas amb molta subtilesa al fets del passat que completen la història. L'encontre amb una amiga, la visita a un vivenda, un paisatge desencadenen records que nodreixen la línia principal.

L'ÚLTIM SERF DE MARIA IBARS

                                        El magatzem: protagonista immaterial de la novel·la


He rellegit L'últim serf de Maria Ibars (1892-1965), última proposta del club de lectura, i també la magnífica introducció de Carles Mulet. En la primera lectura vaig considerar que aquesta novel·la superava en qualitat, de lluny, la més coneguda i llegida Vides planes. És veritat que aquesta té una estructura més sòlida, però és precisament la fragmentarietat d'aquella la que em va encisar. Mantinc ara aquell judici, si bé considere que li sobren algunes de les narracions afegides, en concret (per l'extensió) la del Dolç  i d'altres encaixen amb dificultat en la història  com la del capítol "Com s'inicia i es remata una calumnia". I el final costa d'empassar, tot i que em sembla ben escrit! Per contra, quin començament més prometedor! Batiste encara està per definir i es debat entre la rebel·lia i el servilisme. I acabarà sent un serf fins i tot després de la mort! El realisme de les primeres pàgines, naturalisme en molts moments, sucumbeix a una espiritualitat embafosa.

Així i tot, em sembla una novel·la molt estimable. Sense voler llevar-li el protagonisme material a Batiste i l'immaterial al magatzem, em fascina la munió de personatges femenins que pul·lulen per les pàgines de  L'últim serf. A una novel·la fragmentària li pertoca un protagonisme coral i, per a mi, són les dones les que vehiculen tot el material narratiu.

L'últim serf és també un material impagable per conéixer la Denía de la primera meitat del segle XX. Al respecte,, he llegit aquest article de Marina Plaza de fa uns anys sobre "el magatzem dels anglesos" que m'ha agradat molt.

MANSFIELD PARK DE JAUNE AUSTEN

                      La casa on Jane Austen va escriure Mansfield Park (Chawton en Hampshire)

He llegit Mansfield Park de Jane Austen (1775-1817). I també la lectura que de la novel·la fa Vladimir Nabokov en el seu curs de literatura europea.

Mansfield park comença així:

“About thirty years ago Miss Maria Ward, of Hundington, with only seven thousand pounds, had the good luck to captivate Sir Thomas Bertram, of Mansfield Park, in the county of Northampton, and to be thereby raised to the rank of a baronet’s lady...”

Així comença una altra novel·la de l’autora: Pride and prejudici:

“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife.”

Vaja, que el matrimoni és una obsessió en les novel·les de JA!

Mansfield Park és una novel·la sentimental i romàntica, que recrea la història de Fanny, la protagonista, “una “ventafocs” que aconsegueix triomfar perquè manté uns principis (es fa difícil destriar entre integritat i integrisme per qualificar aquests principis) que la resta dels personatges abandonen més tard o més d’hora. I què fa que una història sentimental ambientada en cercles benestants anglesos de principis del segle XIX interesse al lector actual? En el meu cas, tot i que alguns moments se’m fan insofribles per embafosos, aprecie sobretot la finor que mostra JA en la caracterització dels personatges, fruit d’una profunda coneixença de les giragonses del comportament humà. Siga quina siga l’època, l’ésser humà manté sempre unes relacions complexes amb el seu proïsme, i JA el sap capir i mostrar molt bé.

Paga molt la pena la lectura del text de Nabokov sobre Mansfield Park  (Curs de literatura europea, edicions Z) i, en especial, les pàgines que dedica a analitzar els procediments per a la caracterització dels personatges i a la reflexió sobre l’estil de la novel·la. 

Pròxima lectura i pròxima trobada

Ens tornarem a veure per xerrar a propòsit d'aquest llibre de Mario Vargas Llosa el pròxim divendres dia 8 de maig a les 17 hores al carrer l'Avenir, 13.

Bones lectures!

Je vais mieux de David Foenkinos

Recupere aquest bloc (tan abandonat!) per deixar constància de les trobades del, tot just acabat de nàixer, Club de Lectura de Pedreguer. Després d’algunes reunions inicials per organitzar el grup i mostrar preferències de lectura, vam acordar la primera trobada el dia 27 de març  per comentar Je vais mieux de David Foenkinos (En castellà Estoy mucho mejor. No està traduït al català.), proposat per Joseba. A tots ens semblà una bona tria per iniciar aquest club.

El protagonista de Je vais mieux té al voltant de quaranta anys i un sobtat mal d’esquena que li produeix unes molèsties insuportables. Descartat el càncer i altres malalties greus, assumeix l'origen psicosomàtic del dolor i inicia un replantejament de la seua vida. La parella, els fills, els pares, els amics i el treball són objecte de revisió i de recol·locació.

Vam començar la trobada lectora mostrant les reaccions que les peripècies d’aquest senyor, sense nom a la novel·la, ens havia produït. Reaccions variades que anaven de l’animadversió al riure, tot passant per la llàstima i la consideració. En qualsevol cas, ens semblà que mostrava les preocupacions, les dificultats de les classes mitjanes en la societat occidental d’avui. Unes preocupacions que semblen banals i ben poc heroiques al costat de les viuen ací mateix molts col·lectius, de les que es viuen en altres racons del planeta o en altres períodes de la història; i, no per això, menys reals. Ens va interessar que el protagonista fóra masculí. La seua narració en primera persona, a manera de monòleg interior, ens mostra els seus dubtes i les seues febleses, i el fa creïble.

També vam fer valoracions sobre l’estructura de la novel·la, que guanya després d’un inici feixuc i que es llança al final d’una forma precipitada, com si l’autor no sabés com acabar. Sense dubte, amb un final feliç (potser massa feliç, comentàvem) que dóna a la novel·la aquest to de manual d’autoajuda.

D’altra banda, enteníem que Je vais mieux s’hagués convertit en un best-seller a França. En té tots els ingredients. A més del que ja hem comentat, un llenguatge que no posa obstacles entre el lector i la història; un llenguatge pel que t’esvares. Gairebé quatre-centes pàgines que devores amb avidesa.

De la novel·la vam passar a la rabiosa actualitat del dia: un pilot estrella contra els Alps l’avió que pilotava des de Barcelona a Dusseldorf. Hi trobàvem vincles. I d’ací a altres temes més domèstics.

(Hi érem: Ana Mari Andrés, Carme Ballester, Pilar García, Neus Garrigós, Carles Mulet, Joseba R. Aizpeolea, Anselma Valentín, Carme

No pogueren venir: Joana Mateu, Isabel Serra i Marc Vilar)

BIOGRAFIES PARCIALS (2). NASCUTS ABANS DE LA GUERRA

Vaig assistir recentment a la presentació del llibre Biografies parcials (2). Nascuts abans de la guerra  a Pedreguer. Hi participava un dels personatges biografies, Josep Antoni Comes, nascut en aquest poble. De fet, va ser aquesta la primera semblança que vaig llegir en comprar el segon volum (el primer atenent la data de naixença dels biografiats). Després he anat llegint d’una manera desordenada, seguint l’interés que em suscitaven els personatges que es retrataven. Tant se val! En acabant la lectura, he tingut la impressió de haver llegit més una crònica viva i amena d’un període de la història del País Valencià (el que s’inicia abans de la guerra civil espanyola i arriba fins el moment actual) que una suma de peripècies personals més o menys interessants. Una segona reflexió ha estat més pessimista: Quins homenots que ha tingut i té  el País Valencià! I que desaprofitats! Frisse per llegir l’altre volum.

L'ASSASSÍ CEC

De l’escriptora canadenca Margaret Atwood, he llegit L’assassí cec (2001), una novel·la de gairebé 700 pàgines que m’he empassat en uns quants dies. Aquest és de fet l’únic retret que li faig: m’ha tiranitzat de tal manera que no he pogut fer altra cosa que romandre a la butaca passant  pàgines. En acabant, m’he preguntat si realment aquesta submissió havia pagat la pena. I, sobretot, si l’interés  per la novel·la tenia a veure amb la seua qualitat o amb alguna altra cosa, com la xafarderia.

L’assassí cec és una novel·la que juga amb el lector sotmetent-lo a un joc de simetries que giren al voltant d’una fotografia en la qual apareix un home i dues dones, les germanes protagonistes de la història, enamorades del mateix home (el de la fotografia), lligades al mateix home (el marit d’una d’elles) i autores del mateix llibre, L’assassí cec. Quina de les dues germanes és la receptora de les històries fantàstiques que l’home de la fotografia narra en les trobades d’amor? L’autora aposta per mantenir-ne la incertesa. 

ELS PEIXOS NO TANQUEN ELS ULLS

Un amic em va contar la història del seu primer enamorament. Recordava que tenia uns pocs anys. La xicota també. Li anava al darrere i ella li va demanar que beguera aigua de la bassa, bruta de fang i oli, que s’havia format després d’un ploguda. Ell la va obeir a l’instant. El meu amic no recordava com era la xiqueta ni que havia estat d’ella anys després. A mi la història em va fascinar. Li vaig posar cara i cos a la xiqueta (al meu amic no calia). Era prima i res en ella feia sospitar la força i la determinació amb què demanava el que volia. El protagonista de Els peixos no tanquen els ulls m’ha recordat el meu amic. Té deu anys i necessita trencar amb la infantesa. (“Vivia amb el cos ficat dins d’un capoll i el cap era l’únic que mirava de trencar-lo”). La xicota que llig novel·les policíaques en una platja de la Mediterrània l’aconduirà de la infantesa a l’adolescència amb violència, sense romanticismes, com una deessa experta. Gràcies a ella, l’amor deixa de ser, per a ell, allò que expliquen els llibres i esdevé alguna cosa pròpia:

- T’agrada l’amor?- em va preguntar mirant recte endavant, on s’alçava el flanc d’una barca pintada de blanc amb una ratlla blava.

- Abans d’aquest estiu el llegia als llibres i no entenia per què els adults s’encenien tant. (...) No sé si a mi m’agrada, però el tinc i abans no.

Com els peixos, ni el meu amic ni el xiquet de la novel·la tampoc no tanquen els ulls quan besen “És que no puc. Si veiessis el que veig jo, no els podries tancar.”

            Erri de Luca basteix una història delicada a partir dels records de l’adult de 60 anys en què s’ha convertit aquell nen que estiuejava amb sa mare en una illa de la Mediterrània. Novel·la bessona d'una altra, del mateix autor, que vaig llegir fa uns anys, Tu, meu.

JESÚS MONCADA

Havia llegit bona part de l’obra de Jesús Moncada, però, per raons que no vénen al cas, tenia pendent la lectura de Camí de sirga. Després d’una visita a Mequinenza, la Pasqua d’aquest any, m’hi vaig abocar. I vaig gaudir moltíssim. Com sempre..., perquè jo em confesse “moncadista”. M’agrada el seu sentit de l’humor (cap llibre per riure a pleret com Calaveres atònites). M’agrada la tendresa que transmeten els seus personatges (en qualsevol de les històries de El café de la granota). M’agrada el barroquisme del seu estil (en el punt just per dibuixar la bigarrada realitat que recrea). Però sobretot m’agrada la grandesa del seu projecte: salvar un món de les aigües mitjançant el poder màgic de les paraules.